A la Toscana!

Ja fa un meset que som a Le Badie (Castellina Marittima) i encara no havíem posat res en aquest bloc (senyal que treballem més del que us penseu). L'entrada d'avui és més una excusa per penjar quatre fotos que per explicar res de concret. Certament, la nostra activitat a la Toscana s'ha reduït als dies que hem tingut alguna visita, i encara alguns dies les visites han hagut de fer-s'ho soles perquè nosaltres ens hem quedat a casa a treballar. I no ho dic pas amb llàstima, això de quedar-nos a treballar, sinó tot al contrari, amb molta alegria, ja que la tranquil•litat que ofereix la casa i els entorns on ens trobem són una autèntica joia per poder dedicar-nos amb cos i ànima a l'objectiu principal que ens ha conduït aquí: rematar la tesi d'una vegada.

En particular, no tenim Internet ni televisió, així que passem els dies fent feina i, als vespres, jugant al pòquer (variant Texas hold'em). La veritat és que havíem arribat a una situació tal d'atabalament amb la nostra pròpia feina (és a dir, amb la impossibilitat de fer-la), que ara ens sorprèn la nostra capacitat de treball i de concentració durant hores i hores. Com deien aquelles falses mestresses de casa dels anuncis de detergent: ¡Cunde mucho!

Però tampoc ara us penseu que som uns anacoretes tancats a casa sense sortir. No us sorprendrà saber que hem tingut ja alguna experiència grata amb la gastronomia i l'enologia del país. En especial, els tomàquets madurs amb mozzarel•la fresca de búfala són una delícia major per als nostres paladars a casa mateix, un o dos dies a la setmana, ja que el producte ha de ser comprat i menjat. És que hem vist que per aquí no s'estila el que a Catalunya ja és gairebé norma: que la verdura i la fruita et duri dies i dies, però que mai no acabi d'estar madura de veritat. No, aquí la fruita i la verdura se't fan malbé en molt pocs dies, perquè és venuda per menjar el mateix dia o al dia següent. Això fa que o bé hagis de sortir cada dia a comprar (que no és el cas), o que hagis de planificar una mica els menjars per no acumular teca que se t'ha de podrir. Ah, i jugar molt amb les coses que no es passen: pastes diverses (quina delícia!), cus-cus, etc. M'adono que no descobreixo res de nou però que hi ha coses que anyorava i no ho sabia, com ara que el tomàquet no sigui àcid i hagi madurat al sol i enganxat a la tomaquera fins que és a punt.

Pel que fa al menjar de fora, la Núria és ja especialista en spaghetti amb tot tipus de petxines, cloïsses, tallarines i altres espècies amb closca, ja que ens trobem en zona d'influència marítima i pescadora. Tot es presenta amb una mica (no massa) tomàquet natural a trossets (mai, de moment, en puré o salsa) i una correcció generosa però no excessiva de peperoncino (bitxo picant) que és una delícia. També hi ha les pastes amb suc de rostit de senglar, llebre o altres espècies en perill d'extinció de les taules catalanes, però que aquí sembla que tenen encara força. I què puc dir del cap i pota a la sienesa! Hem tingut també alguna experiència amb el peix: una orada amb verduretes i un gall de Sant Pere a la putanesca (tàperes naturals, tomaquets i olives).

Anem ara a l'altra passió: els vins. Certament, som en terra de vins, i estem envoltats de grans denominacions d'origen a molt pocs quilòmetres. Aquí al costat tenim la DOCG Bolgheri, molt prestigiosa, al voltant d'un poblet homònim amb un encant remarcable, al qual s'accedeix per una meravellosa carretera de xiprers d'uns 5 km. Més al sud-est, la gran Brunello di Montalcino, potser la DO més presitigiosa i cara d'Itàlia, de la qual encara no podem dir res. I també, clar, la més coneguda de les denominacions italianes, Chianti, que per la producció que presenta és una pura loteria: a no ser que hom conegui perfectament la bodega on es produeix un vi determinat, la probabilitat de trobar-ne un de bo (tenint en compte els preus que presenten) és ben baixa, malauradament. De moment, les coses que hem provat no han estat malament. Com que la calor ha vingut per quedar-se i és intensa, estem assajant els blancs. Hem begut un parell de vins de la mateixa bodega (Cantina Produttori Bolzano) però de dues varietats diferents: Gewürtztraminer i Muller-Thurgau. La DO dels dos vins és Südtirol-Alto Adige, una zona del sud del Tirol italià, tocant dels pobles germanòfons. Diríem que estan força bé. Finalment, hem trobat un spumante produït amb el mateix mètode que el cava i el xampany, que ens ha fet les delícies un parell de vegades. La marca és Ferrari (Brut), i el recomanem si es troba per qualsevol lloc. Nois, què voleu, sense Internet ni tele, pòquer i vi!

Pel que fa a l'entorn, hem arribat just al temps de la sega i estem assistint a l'espectacle meravellós d'un any de pluja abundant (la primavera més plujosa dels últims 30 anys). El blat és altíssim, la vida animal al voltant de flors i plantes és espantosa, que suposo que repercutirà en la producció de mel... i així un any rere l'altre. Els veïns ja ens van coneixent; ja sabem on hem de comprar verdura, fruita, oli d'oliva verge (per cert, present a totes les taules, fins i tot als restaurants més humils, de menú). No ens falta res; bé, de vegades us trobem a faltar, però de seguida tallem un parell de llesques de pa, les suquem amb tomàquet, una mica de sal i oli verge, amb unes rodanxes d'embotit fracassat o de bon formatge, i ja ens trobem una mica més a prop. De fet, com sempre hem dit (també a San Francisco!), un país on es pot fer un pa amb tomàquet és ja com a casa.

Chicago: el punt i final

Són les onze de la nit en el pis 24 d'un hotel del centre de Chicago, el que vol dir que hem arribat al punt final del nostre viatge. De fet, hi vam arribar ahir a l'hora de dinar. Aquest vespre tenim una mica de tristesa. L'entrada de Chicago va ser de tot excepte un viatge plàcid, com havia estat de fet tot el nostre viatge. Quaranta quilòmetres abans d'arribar al centre de la ciutat la cosa ja es veia venir. Inacabables zones industrials (fetes un poema, val a dir-ho), envoltades de centrals elèctriques, fent camí per unes carreteres que ara mateix es troben en un estat lamentable. Val a dir que el dia abans, Chicago i els seus entorns havien patit el temporal de vent i aigua més intensos dels últims anys, de manera que suposo que tot hi contribuïa. Ara, quan vam arribar al centre de Chicago, on hi ha el nostre hotel, vam sentir un alleujament notable. La ciutat se'ns presentà com un lloc d'una bellesa incontrastable, amb molta personalitat. Amb això diem que no empal•lideix de seguida davant Nova York, i que es deu merèixer ser la ciutat més important del mig-oest, a banda de ser la segona o tercera del país. A més, té una de les universitats més importants de tot el món. Durant una estona ahir i tot avui ens hem dedicat a passejar el centre de Chicago, que és el que en un dia i mig crèiem que podíem fer sense parar bojos. En general, ens ha sorprès agradablement la seva arquitectura, que faria les delícies de qualsevol enamorat de l'art urbà. És, a més, una ciutat ben tractada per les temperatures pel fet de trobar-se a la riba del llac Michigan. Avui, contra tot pronòstic, que deia que tindríem un temporal enorme, ha fet un sol que petava les pedres, però rarament devem haver superat els 26 graus. A més, el centre de la ciutat és accessible i agradable per al passejant.

Si tot és tan bonic, ¿per què sentim una mica de tristesa? És lògic que després de viure 2 mesos a San Francisco i gairebé un mes de viatge de somni pels Estats Units, quan arriba el dia de marxar estiguem una mica tous. Per altra banda, però, tenim ganes de tornar a casa i veure-us a tots. Hem comentat amb la Núria que el xoc d'aquesta ciutat respecte el que vivíem fa 48 hores és massa fort, de manera que et quedes una mica estabornit. Sembla mentida que parlem del mateix país, però entenem que en realitat es parli de dues Amèriques, i també entenem que cada Amèrica no pugui veure l'altra. Totes dues representen coses oposades i es comporten com a tal. Nosaltres havíem començat a enamorar-nos d'una Amèrica concreta que hem viscut, i Chicago ens ha fet despertar una mica del somni, i ho ha fet més aviat com aquelles vegades que et desperten de mala manera. De cop ens hem adonat que a les ciutats grans la gent gairebé no et mira a la cara quan et serveix una Coca-Cola o t'atén en un hotel. De cop, ens hem sentit una mica pagesos. Però tampoc crec que s'hagi de fer gaire cas de tot plegat, perquè la cosa de tornar a casa pot haver-ho inundat tot i potser no acabem de poder identificar bé els nostres sentiments. Ja ho aclarirem quan haguem tornat.

Per altra banda, abans d'acabar el blog d'aquest viatge m'agradaria fer un comentari que fa temps que volia fer, un comentari musical. La banda sonora del viatge, a grans trets. Durant el viatge hem escoltat molta música. Hem fet 8.788 quilòmetres, i clar, això ha donat per molt. Les dues revelacions musicals del viatge, sense cap dubte, han estat la música de Johnny Cash (amb cançons, ara ja mítiques per a nosaltres, com "Folsom Prison Blues", "Ring of Fire" o "Jackson"). L'altra revelació ha estat el disc "Forever Blue" de Chris Isaak. El vam comprar perquè valia 4,99 a la botiga de música més important de San Francisco, Amoeba. Ha resultat una autèntica meravella de disc, que hem escoltat segurament un cop cada dia com a mínim. Us el recomanem de totes totes. Altres músics celebrats i cantats al cotxe han estat Joaquín Sabina (sobretot "Medias negras", "Pacto entre caballeros" i "Princesa") i Coldplay ("Parachutes"). I després hi ha cançons aïllades que ens han fet els quilòmetres més rítmics, com "Crying" (Aerosmith), "Amante bandido" i "Sevilla" (M. Bosé), "Knocking on Heaven's Door" o "Like a Rolling Stone" (Bob Dylan), "S'ha acabat" (Els Pets), "Sinman" (Nina Simone), "Maradona" (A. Calamaro), "That's Life" (Frank Sinatra), "Lau Teilatu" (Itoiz), "Billie Jean" i "Beat it" (Michael Jackson). Un viatge sense música és incomplet, com passa en la vida mateixa. Demà tornem a casa.

Però no volem acabar tampoc sense un petit record dels millors i pitjors moments. D'allò que recomanem, que cal veure, que és part del millor del nostre viatge i d'allò que, malgrat val la pena haver-ho vist, és millor oblidar-ho. Després de de passar 3 mesos voltant per California, Nevada, Arizona, Utha, Idaho, Montana, Wyoming, South Dakota, Nebraska, Iowa, Minnesota, Wisconsin, Michigan, Indiana i Illinois, es fa molt difícil triar quines han estat les coses que més ens han agradat. Ho hem intentat. Aquest és el nostre top 10 (l'ordre no és especialment significatiu).

1. San Francisco, una ciutat tranquil.la, agradable, civilitzada i bonica.
   
2. La gent, sempre molt agradable i disposada a ajudar-nos (o a xerrar de política!).
   
3. La vida salvatge: animals, animals i animals per tot arreu. Ants, cérvols, óssos, esquirols, llops, marmotes, etc. Encara que no és tan bonic trobar-te'ls a la carretera cap al tard (literalment, són a tot arreu).
   
4. El cafè de l'Starbucks!! Dins del país del cafè americà, els seus lattes ens han mantingut desperts (quan aconseguíem trobar-ne un, és clar). Un drive-through (passa amb el cotxe demana i t'ho donem per la finestreta) és fantàstic!
   
5. Els paisatges. Els EUA són una terra de contrastos espectaculars (deserts, rius, llacs, muntanyes, boscos, gorges, etc.) i tot, tot, molt gran i extens.
6. La carn de Wyoming.
7. De fet, tot Wyoming (el paisatge, la gent, el menjar, la vida relaxada, els rodeos, etc.).
   
8. Les carreteres, ben mantingudes i gratuïtes!
   
9. El sistema de motels. Sobretot, els nostres estimats Super 8!
   
10. Ah, i el nostre Pontiac G6 GT que ens ha portat per tot arreu molt bé.
    

En canvi, no és tant difícil (o gens) explicar quines han estat les pitjors situacions o llocs que ens hem trobat. No és fàcil perquè hagin estat realment horribles, sinó perquè han estat poques i aïllades. Aquest és, doncs, el nostre bottom 5.

1. Deadwood. Un poble trist i baix de casinos cutres i edificis de cartró pedra que exploten l'època passada de la febre de l'or en una àrea que va ser robada als indis (va ser entregada als indis com a terra de reserva però quan s'hi va trobar or, tothom es va oblidar dels papers) i encara no ha estat retornada.
2. El monument dels presidents del Mount Rushmore és una turistada cutre.
3. El monument del Crazy Horse, no massa lluny del dels presidents, és la demostració que el poble indi també pot ser tant cutre com els altres.
   
4. Les porcions minses del Greunke's a Bayfield (Wisconsin).
   
5. L'amabilitat de la gent de Chicago, que comparada amb com ens han tractat durant tot el viatge, és, com les porcions del Greuke's, més aviat minsa.

Shipshewana: més Amish, però rics i visibles

Avui hem tingut un viatge molt plàcit, d'uns 600 quilòmetres, però gairebé tot per autopista i travessant pobles o carreteres anomenades Garfield, Sherwood o Wolverine. (Hem de dir que durant tot el viatge pels Estats Units hem pagat un total de 75 cèntims de dòlar en peatges.) Quan hem arribat al comptat de LaGrange, ens hem adonat que la presència dels Amish era molt més notòria que a Harmony (Bluff County, Minnesota). En particular, el poble on ens estem, Shipshewana (LaGrange County, Indiana) es pot dir que és un poble Amish, on sembla que la gran majoria de la població és Amish. De fet, aquí els carros amb els cavalls ja no són una raresa (no ens ha calgut "anar a la caça de l'Amish"), sinó que en mitja hora en pots veure una cinquantena fàcilment. No en va, la comunitat Amish de l'estat d'Indiana és la tercera més nombrosa dels Estats Units (37.000 persones). A més, en aquest poble, els Amish han fet de la seva condició un negoci turístic com un altre, ben fet, amb gust i raonable, però un negoci. Les seves granges són empreses de fabricació i venda de productes diversos (formatge, mobles de fusta, melmelades, mel, etc.). Et porten en el seu buggy (el carro negre de cavalls) pels carrers del poble i a les granges. També tenen restaurants de cuina Amish. De fet, aquest vespre hem anat a sopar a un restaurant Amish. Ens hem endrapat un plat de roast beef amb puré de patates i gravy que era boníssim. A més, d'acompanyament, uns fideus fets a casa i blat de moro. De postres, un pastís de formatge casolà deliciós. El preu ha estat una anècdota: 38 dòlars en total (amb propina inclosa), que equival a 28 euros. Què volem dir amb tot això? Sembla que aquí els Amish han decidit obrir-se al món d'una forma raonada i raonable: els carros porten reflectors (a vegades fins i tot retrovisors o llums) per evitar els accidents (cosa que els de Minnesota van negar-se a fer), continuen el seu estil de vida i les seves creences però treuen un profit de tot plegat i viuen molt millor que els seus parents d'altres indrets, que ostenten economies de subsistències més aviat fràgils. Demà al matí anirem a fer el nostre últim pecat: esmorzarem al mateix indret, que hem vist que hi fan blueberry muffins (les magdalenes gegants, vaja).

"Big Mac"

"La cosa s'acaba" és la sensació que tenen aquest parell de rondaires, just quan falten un parell de dies (dues nits) perquè arribem al nostre destí final del nostre viatge: Chicago. La pressa per arribar a temps i el mal temps fan que aquests dies no els poguem degustar com sabeu que ens agrada. Ahir vam sortir del paradís (Grand Marais) però vam acabar fent un dia més aviat infernal: pluja, boira, Wisconsin... No volem ser injustos amb l'estat de Wisconsin, però és que venint de Minnesota, on tot ens havia agradat tant, Wisconsin va resultar com una picor curta però intensa. Curta perquè només en vam fer un trosset del nord, de camí a Michigan. Intensa perquè en aquell petit trosset hi vam tenir la pitjor experiència hostelera de tot el viatge. Vam entretenir la gana una estona dins el cotxe per poder arribar a un poble on hi havia un restaurant que la guia que portem deia que era una passada. Com a delícia pròpia del lloc hi figuraven uns fetgets d'un peix que en anglès es diu Whitefish i que té com a nom científic Coreganus megalops, i en castellà Corégano. En català no ho hem trobat. Els fan saltats amb ceba i pebrot verd.

D'entrada s'ha de dir que el lloc fa una mica de fàstic, ja que el tenen com el 1955, però és que no el deuen haver rentat gaire des d'aquella primera il•lusió inaugural. Per contra, les cambreres eren molt jovenetes, però també inexpertes i no gaire intrèpides, per dir-ho finament. Perquè poguéssim demanar ---cosa que normalment en aquest país triga de 20 a 30 segons (quina por que ens fa tornar!)--- ens hi vam estar ben bé més de 15 minuts. Un cop vam demanar, la cosa va ser més aviat decebedora. Els fetges eren una senzilla tapa de fetges, amb potser quatre o cinc trossets molt petitons, una autèntica raresa als USA. Per acompanyar també vam demanar una amanida, però naturalment (quan les coses van malament, tendeixen a anar pitjor) no la va dur fins que li vam haver de recordar un altre cop. A més, dir-ne amanida és un afalac, sens dubte. No la descriuré. La Núria va menjar uns trossets de pollastre arrebossat que no estaven malament, però en general res de l'altre món. Per primer cop durant el viatge, no vam deixar propina, que aquí és "obligatòria". Tampoc van pregunar per què no en deixàvem, cosa que en un lloc normal ho farien. En fi, una merdòfia.

L'entrada a Michigan la vam fer per un poblatxo anomenat Hurley, famós pels seus bordells, ja veieu; un poble més aviat "grimós". I la pluja continuava. Ho vam deixar tot enrere quan vam arribar, per fi, després d'unes quantes hores de cotxe, al nostre destí, Marquette, un poble turístic de Michigan. Finalment vam trobar una habitació en un motel que va resultar estar molt bé, dels millors en què hem estat. Com que ja era tard i el dia havia estat horrible, vam decidir fer una cosa que no pensàvem que faríem: vam anar a buscar una pizza i unes cerveses i ens ho vam fotre tot de l'habitació estant tot mirant la tele. Després a dormir i demà serà un altre dia.

I avui ha estat un altre dia. El trajecte ha estat d'unes 175 milles (280 km), entre Marquette i Mackinaw City. Els "hits" del dia han estat, per una banda, la carretera que segueix entre els llacs Superior i Michigan, una autèntica preciositat boscària, amb els arbres que comencen a tenir ja els colors de la tardor. L'altra meravella ha estat creuar el pont de Mackinac (el Big Mac), que diuen que és el pont en suspensió més llarg del món: 6 milles (9 km) d'assoliment humà incomparable. Per sort avui no feia vent, ja que diuen que l'experiència en tal cas no és gaire agradable. Aquest pont creua l'estret de Mackinac, que separa el llac Michigan del llac Huron.

Avui no farem gaire cosa més, ja que volem descansar perquè demà ens toca fer una tirada llarga: 593 quilòmetres. Si tot va bé demà arribarem al comptat d'Elkhart, on hi ha la comunitat Amish més gran de l'estat d'Indiana, una comunitat molt més extensa i poblada que la que vam visitar a Minnesota. Després de visitar-la, el divendres arribarem a Chicago. Tindreu més notícies nostres.

Nota a quarts de deu de la nit: quan tornàvem de sopar i hem arribat al motel, hem tingut una sorpresa: resulta que tenim dos grups d'Amish com a veïns del motel! Pujàvem l'escala per anar al segon pis del motel i de cop comencem a veure dones amb els seus vestits blaus i còfia, i homes (i un noi) amb la barba (sense bigoti), els pantalons i la camisa amb els tirants, i el barret. Al principi hem pensat que era gent disfressada, perquè no ens podíem imaginar ningú més fora de lloc que un Amish a Mackinaw City, que és una mena de Penyíscola del nord del llac Michigan. Al cap d'una estona ha arribat el segon grup: una furgoneta carregada de canalla (també vestida per a l'ocasió) i un parell d'homes i dones de mitjana edat. Tant els grans com els petits, en baixar de la furgoneta, han corregut a veure la piscina del motel. La veritat és que la visió no tenia preu: algú que viu al segle XVII immers en el segle XXI. No hem gosat dir-los que demà marxem a veure els seus parents d'Indiana.

La "costa" nord...

Durant els últims dies hem anat tirant cap al nord, i això no seria cap notícia si no fos perquè podem dir que l'hem encertada de ple. No sé si per Catalunya és notícia el temps que està fent als Estats Units, però el cert és que a banda de l'huracà Dean hi ha un front tempestuós terrible que està arrasant el sud (Texas, Oklahoma, etc.) i el mig-oest (Kansas, Nebraska i el sud-oest de Minnesota) del país. Precisament, les zones des d'on fa uns dies us escrivíem (la zona dels Amish, per exemple) ara estan inundades i patint tempestes horribles. Tenim la sensació que des que vam deixar Las Vegas, allò que deixem enrere pateix inundacions. En fi, nosaltres encara no ens hi hem trobat, excepte un episodi que ja vam explicar a Arizona, i que gaudim d'un temps sensacional, en termes generals. Quan vam deixar el país dels Amish vam tirar al nord de Minnesota, una zona que ens està sorprenent per la seva bellesa, que sembla que en aquest país no té aturador.

El nord de Minnesota està plagat de pobles amb noms que no semblen del país. El primer dia vam fer parada a Duluth, un mom que més aviat sembla el títol d'un conte d'Edgar Allan Poe o de Lovecraft. Duluth és una ciutat plaent. Es troba a la riba d'un dels llacs més grans del món, el llac Superior. Quan hom veu aquesta magnitud aquàtica (d'aigua dolça), costa molt no pensar que es tracta d'un mar, i que la ciutat de Duluth no és una ciutat costanera en el sentit marítim. Amb uns 83.000 habitants, és la més gran de la zona. Al dia següent vam tirar encara més al nord, per una carretera de costa preciosa, fins a Grand Marais, on escrivim aquestes línies. En aquest segon poble, molt més petit (1.200 habitants), la sensació de poble de costa és encara més marcada. Hi és tot: un petit port preciós, un far solitari, la platja, les onades, l'aigua, el restaurant amb vistes... però hi falta la sal, l'olor de la sal, i això ho fa del tot especial, creieu-nos. Mires a l'aigua i és infinita, com en el mar, però no tens la pell enganxosa. Bé, no serem els primers en descobrir-ho, però això és el que ens ha sorprès en primer lloc.

En segon lloc, aquesta és una zona on diuen que hi ha 10.000 llacs, i amb això ja està tot dit. Entre Duluth i Grand Marais vam passar un dia a Ely.
Si Duluth era el poble que hi ha just abans de la fi del món, Ely és la fi del mon (o el seu cul, com nosaltres ens hi hem referit més d'un cop). A Ely l'activitat d'estiu principal és la canoa en els llacs. Hi ha tot un conjunt d'empreses que s'encarreguen d'equipar-te perquè puguis passar un dia preciós anant de llac en llac amb canoa. Si a més et treus el permís de pesca, pots tornar amb el sarró ben ple, perquè les truites (i altres peixos que no sabem com es diuen en català) són abundantíssimes (i boníssimes). Això sí que és el paradís dels Pradell-Casellas!!! A Ely vam decidir tornar a fer una mica d'exercici i vam acabar fent una caminadeta de poc menys de 10 km al voltant de dos llacs, amb vistes sensacionals i amb alguns udols de llop de fons... Gairebé tres horetes d'un terreny irregular però còmode de fer (vaja, que vam suar una mica!). Al dia següent vam venir a Grand Marais, on hem decidit passar dues nits.

Com que a Ely ja ens havia passat pel cap això d'agafar una canoa, a Grand Marais ho hem fet. Aquest matí ens hem llevat d'horeta, hem llogat una canoa (que hem lligat al cotxe, no ens pregunteu com), i hem tirat cap a un de tants llacs: el Mink Lake. Val a dir que el dia no era el millor, ja que ha estat molt ennuvolat (amenaçant pluja seriosa) i amb molt de vent. Això ha fet que la cosa no hagi funcionat tan bé com si hagués brillat el sol, ja que hem hagut d'escurçar l'excursió en canoa per por de trobar-nos enmig d'una tempesta i d'haver de lligar l'embarcació un altre cop al cotxe però aquest cop sota la pluja.
Així, quan hem tornat encara havíem de dinar, cosa que hem fet en un pub on ahir ja vam sopar i on vam conèixer un cantautor que ens va agradar força. Li vam comprar un parell de CD amb les cançons que va tocar durant el sopar. Es diu Joe Paulik, i encara que és una mica massa ecologista i espiritualista pel nostre gust, no està gens malament.

En general, Minnestoa (sobretot el nord) és el tipus de lloc que ens hem apuntat com a possible destinació per a un futur viatge. Perquè ens entenguem, és el tipus de lloc on pots llogar una caseta de fusta davant d'un llac, sense ningú al voltant, amb una canoa, llar de foc (aquí FA fred), etc. A més, és relativament a prop d'una ciutat important (Minneapolis), a on es pot arribar amb avió. Com a últim detall, la població de la zona és d'orígen majoritàriament escandinau. Això vol dir dues coses gastronòmiques: peix i pastissos. En concret, truita de riu i altres peixos en les seves diverses formes: fumat, a la brasa, etc. Quant als dolços: pastís de pastanaga, de formatge, galetes diverses i un últim detall mooolt important: ens trobem a la zona del país on hi ha més nabius (angl. blueberry), i per tant, on en teoria hi deu haver els millors blueberry muffins (unes magdalenes gegants que, ho hem de reconèixer, ens han fet tancar els ulls en més d'un esmorzar).

Ens han arribat veus que diuen que aquest blog, de vegades, té una orientació gastronòmica que fa entendre que ens fotem uns bons àpats. Que ens cuidem, vaja. Només podem dir que els que ens coneixeu sabeu que això és veritat.

Demà, doncs, comencem a tornar. Anem cap el llac Michigan pel seu vessant nord. A la seva banda sud, d'aquí a tres dies, ens espera Chicago, la nostra última parada. Però encara ens queda corda i gana per acabar d'arrodonir aquest viatge inoblidable. Petons a tothom! (Nota final: la Núria està fent unes fotos impressionants.)

Els amish de Minnesota

"Welcome to Minnesota" és el cartell que ens ha fet entrar en un nou estat, aquest matí. Així, hem abandonat Iowa de seguida, un estat on no hem passat més que un dia. El record que ens ha deixat Sioux City (Iowa) no ha estat especialment dolç, malgrat que tampoc negatiu. És una ciutat petita enmig del no-res i viu com a tal. Ara, el motel on hem estat, un Best Western, ha estat dels millors on hem estat durant aquest viatge. Però com dèiem, hem entrat a Minnesota i amb la intenció de quedar-nos-hi durant uns dies (una setmaneta, si pot ser), perquè promet oferir-nos la traca final del viatge abans de tornar a Chicago. El que hem vist de Minnesota (que ha estat entrant pel sud-oest i ara som al sud-est), de moment, ha estat preciós. És l'estat on es basava "La casa de la pradera", així que us podeu imaginar que tot són camps verds, rius plens d'aigua i riquesa natural sense parar. Sembla que aquí la natura ho hagi posat tot ben col•locat per a la foto. Ara ens trobem en un poblet de 1000 habitants anomenat Harmony. No hi hem vingut perquè sí, sinó perquè ens trobem a la zona de la comunitat amish més important de Minnesota.

Els amish són una minoria religiosa anabaptista que és coneguda sobretot perquè els seus membres, en termes generals, viuen com vivien els seus avantpassats del segle XVI. El seu origen és suís-alemany i la seva llengua és un dialecte antic de l'alemany, que aquí anomenen "alemany de Pennsylvania", ja que és en aquest estat de l'est dels EUA on es troba la comunitat amish més important (on es basa "Único Testigo, la pel.lícula de Harrison Ford i d'aquella escena del "don't know much about history..."). Aquesta tarda hem anat al poble de Lanesboro i hem vist unes quantes cases d'amish, que no tenen electricitat ni fan servir cotxes, per exemple. Com que ens trobem en una zona de pobles peits i eminentment agrària, hem hagut de sopar molt d'hora per no patir perquè ens tanquessin els pocs llocs que hi havia. Així, a quarts de set de la tarda ja havíem sopat, i com que tornar al motel ens semblava una llàstima, hem decidit endinsar-nos per les carreteres petites i camins que ofereix aquesta comarca. L'excursió ha resultat d'una bellesa extraordinària: alguns cervatells, cases de camp absolutament meravelloses, una posta de sol inoblidable i, com era d'esperar, alguns membres de la comunitat amish. Els hem vist en els seus carros a cavall, a esquenes de la resta del món. Ells, amb les barbes sense bigoti, roba de pagès (pantalons, camisa i tirants) i barret. Elles, amb vestits de fa tres-cents anys i còfia. Quan es feia tard ho hem deixat córrer, però demà al matí ben d'hora continuarem una estoneta. La sensació que tenim en veure'ls és molt estranya, perquè ens fem algunes preguntes que són les mateixes que us faríeu tots vosaltres en la nostra situació. La major part d'aquestes preguntes comencen per un "per què?". Malgrat tot, tinc ficat al cap que hem de comprar mel o melmelada amish, una cosa com una altra.

De Nebraska a Iowa

Avui no hem conduït gaire, uns 300 km. Hem travessat bona part de Nebraska amb un paisatge monòton de camps de soja i camps de blat de moro. Camp rera camp rera camp... Un paisatge monòton però molt bonic i que ens ha mostrat la riquesa agrària dels estats del centre dels EUA. A més, ens ho hem passat bé, com sempre, tot cantant "Amante bandido" i "Sevilla" de Bosé, "born in the USA" del Boss, "Princesa" de Sabina i unes quantes de Jonnhy Cash i fent apostes sobre si el proper poble tindria més o menys de 100 habitants.
A quarts de dues del migdia ja érem a lloc: Sioux City. Malgrat el seu nom, aquesta ciutat no té, a primera vista, res que recordi els indis Sioux. Com a singularitat direm que d'alguna manera la ciutat està dividida en tres estats diferents. North Sioux City pertany a South Dakota; South Sioux City a Nebraska; i Sioux City, a Iowa. De fet, són tres ciutats diferents, però realment aquest punt entre tres estats és la millor definició d'un lloc "in the middle of nowhere", o el cul del món, com diem en català.

Com que havíem arribat amb temps, hem decidit prendre el dia per relaxar-nos. Per tant, aquesta tarda anirem al cine, després a sopar una mica i a dormir. Demà comencem a pujar cap al nord-est, entrarem a Minnesota, que promet per moltes coses: els grans llacs, comunitats amish, aurores boreals... Molts petons des de molt lluny!

De South Dakota a Nebraska

Entre ahir i avui hi ha un parell de xifres que cal destacar. En primer lloc, ahir vam arribar als 104ºF (40ºC) de temperatura, que és el màxim que hem viscut durant el nostre viatge. Mentre rondàvem per les Black Hills, l'extrema calor ens va deixar una mica aixafats. Avui la cosa ha millorat, però durant bona part del viatge hem estat entre 90 i 95ºF (32-35ºC). Val a dir que el cotxe que tenim, un Pontiac G6 GT, fins ara ens està funcionant de meravella i té un molt bon equip d'aire condicionat, Ara, quan a fora hi ha 40 graus i el sol et cau a plom, no hi ha aire que valgui perquè la sensació d'aixafamenta la pateixes.

L'altra xifra important del dia és que hem passat les 3000 milles (més de 4.800 km). Dec ser el rei Milles.

El trajecte d'avui ha consistit en abandonar South Dakota, passant per les Badlands, i entrar a l'estat de Nebraska. El trajecte per les Badlands ha estat potser més bonic del que esperàvem, atesa la mica de decepció que vam tenir el dia anterior. Es tracta d'un paisatge d'erosió màxima del terreny (una mena de Canyon del Colorado), cosa que produeix espectacles naturals notables. Hi hem vist, a més, una gran multitud de marmotes simpatiquíssimes i uns quants buffalos més. També hem atravessat una altra reserva índia, aquest cop Sioux. Això és una altra cosa ben diferent de les reserves Navajo i Hopi, i des d'aquí... retirem una mica el que dèiem sobre els indis fa uns dies (anava a dir que trenquem una llança a favor d'ells, però m'estalvio els acudits fàcils). La reserva Sioux és tot el que la Navajo no és: ordre, pobles amb entitat, camps llaurats, bestiar explotat... riquesa, en una paraula. Segur que el terreny que uns i altres ocupen hi té alguna cosa a veure, però creiem que hi ha alguna cosa més. La qüestió és que hem canviat una mica la idea que ens havíem fet sobre els indis.

Amb aquest paisatge hem abandonat South Dakota, un estat que ens ha deixat més aviat freds, comparat sobretot amb la meravella de Wyoming. I hem entrat a Nebraska, a les Grans Planures dels Estats Units, a les grans extensions de camps de blat i de vaques; a l'estat de grans espais de terreny sense pobles ni població. Però val a dir que els camps segats, plens de bales de palla, són d'una bellesa increïble, difícilment aprehensible amb la càmera de fotos. Ens hem aturat a un poblet anomenat Ainsworth (1700 persones). Demà acabarem de travessar aquest estat que tothom ignora perquè per planures, tothom prefereix Kansas. Doncs no, nosaltres som militants de Nebraska.