Shot through the heart!

... and you're to blame, darlin'/ You give love a bad name." Així doncs, finalment ahir al vespre vam assistir al concert de Bon Jovi a l'estadi dels Giants.

Diem finalment perquè la cosa ens va costar suor i llàgrimes. Tres dies buscant botigues on venguessin entrades. A la web hi posava que les podíem aconseguir a qualsevol botiga de discos HMV. Doncs resulta que totes les botigues han tancat en el darrer any i nosaltres com dos ximplets amunt i avall buscant-les sense cap èxit. Després hi ha una altra cosa: la gent confon les botigues de discos, i quan demanàvem per Tower Records ens enviaven a la Virgin Megastore, i així fins que vam marxar a l'hotel enfastiguejats. Allà en Pep va buscar un Tower Records a la guia. Broadway amb carrer 4. No tanquen fins a quarts d'onze de la nit. Perfecte. En Pep se n'hi va a quarts de vuit i hi arriba a les vuit. Tenen entrades però, oh!, el sistema ha tancat a les vuit, de manera que haurà de tornar al dia següent. L'endemà al matí, en Pep, tot heroi, s'encalça les wambes, els pantalons curts i decideix anar a córrer a NYC, com a les pel•lícules, i aprofitar per anar a comprar les entrades d'una vegada. Són 24 carrers més avall, així que Broadway Avenue avall. Arriba i finalment, com dèiem, aconseguíem les entrades per al concert de Bon Jovi.

El show comença a les set del vespre; com que patim per si arribem tard (hem d'agafar un bus, etc.), a quarts de cinc ja som a l'estadi dels Giants. Amb l'avinentesa hem canviat d'estat, ara som a New Jersey, on juga l'equip de futbol americà, els New York Giants. Estrany. Fins a tres quarts de set que obren les portes, allà ens teníeu, asseguts amb una calor de mort, criticant a tort i a dret tothom que passa per davant nostre. Que si mira quines sabatetes per anar a un concert, que si aquestes van massa curtes, que si aquest tio de la revenda fot cara d'estafador, etc.
A les set ja érem als nostres seients, perquè aquí és més barat seure a la grada que estar-se dret davant dels músics. Estar drets costa 120 dòlars! I, a les set en punt comencen uns teloners dels teloners. Mitja horeta d'imitació de Bon Jovi sense pena ni glòria. Un parell de Budweisers per descansar una mica i gaudir de l'espectacle. Després vénen els teloners oficials: Nickelback. Se'ls nota unes arrels de Metallica força clares, i ens agraden força. Hi ha dues noies davant nostre que estan entusiasmades i molta gent se sap totes les cançons. Quan toquen l'última recordem que ja l'havíem sentit. Sonen molt bé, i com diu la Núria, "saben estar dalt d'un escenari". Tota la raó del món. Després d'això, la gent ja està animada i a punt per "the real thing". A les nou surten les estrelles.

Comencen amb una cançó del nou disc, que no coneixem gaire, però tot seguit entonen el "Shot through the heart..." i la gent es torna boja (inclosos nosaltres). Durant les cinc o sis primeres cançons, la Núria gasta la bateria de la càmera de fotos. En deu haver fet dues-centes d'en Jon Bon Jovi, malgrat que en Pep tampoc el troba tan guapo. Per cert, el guitarrista, Ritchie Sambora, s'ha fet gran. En aquests moments està entre Willy deVille i Pep Sala. Però això és un altre tema, perquè l'estrella de veritat és en Jon Bon Jovi.

Gairebé tres hores de concert. Et pot agradar més o menys, aquest grup, però el cert és que s'hi deixen la pell. No va haver-hi grans parlaments, sinó canya del primer minut a l'últim. I els èxits de sempre, que ens van fer especial il•lusió: "She's a little runaway", "Living on a prayer", "It's my life", "I'll be there for you", "Bad medicine", etc. I també cal destacar l'alegria que desprèn un tema nou del disc Have a nice day, titulat "Who says you can't go home". Com veureu en les fotografies, un espectacle amb totes les lletres. Resulta que el d'ahir va ser l'últim concert de la gira nordamericana de Bon Jovi. És una banda de New Jersey, d'aquí l'excitació general.

I sortint trobem una corrua inacabable d'autobusos que ens tornen a Nova York. Vet aquí per què els EUA són el bressol de l'espectacle amb majúscules. Continuarà...


Postscriptum (Pep)
Bon Jovi és un dels millors grups per veure en directe ben acompanyat (com en el cas que ens ocupa). Et permet fer veure que toques la guitarra en els moments més de rock dur (i fer-te el xulo), però també et permet cantar-li coses ensucradetes a l'orella com "I'll be there for you" o "You were born to be my baby / And baby, I was made to be your man". D'això se'n diu eficàcia. Aviso para navegantes.

This Chinatown blues..

Ahir vam tornar a Chinatown: restaurants, peixateries, fruiteries, botiguetes de tot i res, souvenirs, collarets i bolsos. Botigues de plantes medicinals que venen laxants espectaculars, ginseng en estat pur i píndoles miraculoses que et fan més guapa amb serveis d'acupuntura, massatges d'acupressió i fregues variades a la rebotiga.

Als dos ens havia quedat un no sé què l'últim cop que hi vam anar. La Núria queda meravellada per les herboristeries xines: el primer dia ja li van col·locar un parell de productes (inclosa arrel de ginseng per fer-ne te, que revitalitza). En Pep queda bocabadat davant les parades de peix i les fruiteries xines. Uns talls de salmó, tonyina, emperador (o algun esquàlid per l'estil) que fan pensar en una bona brasa... ja ens ve gana i tot. I el peix sec és tota una institució, a més dels bolets assecats. I és clar, el primer dia que hi érem, no podia faltar el menjar xinès. ¿On ens fiquem? Carrers amunt i avall, centenars de restaurants amb aquella decoració indesxifrable, aquella olor de menjar en abstracte i aquelles corredisses entrant i sortint dels llocs.

No és estrany, un barri xinès ha d'estar a petar de gent, i aquest, que és el barri xinès per excel·lència, no queda pas malament. Ens preguntem com és que encara hi hagi gent que només parla xinès, per aquí. Vam llegir que a Nova York hi ha en l'actualitat quatre diaris escrits íntegrament en xinès. I allà no es veu pas mai el New York Times. Bé, però anàvem pel menjar. La Núria i en Pep tenim un instint especial pel menjar (i una gana infal·lible!), i encara ha d'arribar el dia que ens fiquem en un restaurant i no en sortim, com a mínim, tips. Una altra qüestió és que de vegades ens deixem portar per la passió i acabem pagant una mica més del compte, com l'altre dia, que en un restaurantet preciós del carrer número 1 amb 1a avinguda, vam "haver" de beure un Syrah del 2004 que a cada glop ens feia botar de la cadira. Qupé. Abslolutament recomanat. Però tornem a Xina, que ens desviem, avui. El restaurant, com és habitual, es deia Oriental Pearl. A l'entrada un ja quedava impressionat per la gentada. Un local enorme ple a vessar de gent. Ningú occidental, tots xinesos. Glups. Fem cua sense saber massa per què, ens donen un número i a esperar. Deu minutets i ja ens criden. Ens acompanyen i hem de compartir la taula amb quatre persones més, que per més inri tampoc anaven juntes. Tres parelles, doncs. Ningú no ens explica res però de bones a primeres ens porten una tetera amb un te boníssim i dos gots d'aigua fresqueta. Comença l'espectacle. La gana ens fa clissar aviat que es tracta d'aturar unes senyores que van passejant per les taules amb un carret ple a vessar de menges diferents i, moltes d'elles, irreconeixibles. Primer ens mostren una mena d'empanadilles toves farcides de coses; com farcellets de col però amb gambes a dins. A la Núria no l'entusiasmen, però a en Pep sí. De cop, la Núria aixeca el cap i veu una altra senyora, i tota valenta diu que sí a un plat impossible de reconèixer. ¡Sorpresa! Potes de pollastre amb una salseta agredolça. La Núria no s'ho acaba de creure, però ja les té al plat. En Pep tampoc, però se les menja. Després decidim demanar un plat de la carta i no fer més el préssec: extraordinari. El menjar en general és boníssim i el preu també: uns dotze dòlars per cap. Molta satisfacció general.

Després de tanta caminada i cansament acumulat, teníem moltes excuses per provar l'altre atractiu de Chinatown, els massatges. Mentre una oriental s'enduia en Pep a un soterrani llòbreg per rebregar-lo, tocant tots els punts més dolorosos, la Núria s'endinsava al món de les fregues i la relaxació, sota les mans d'una xina esquifida que va necessitar traductor per entendre la paraula "espatlla". Com saben on són tots els punts on acumules tensió? No ho sabem, però els van trobar tots i no en va deixar cap. I tot per 40 dòlars (tots dos!), què més es podia demanar? A Chinatown sempre es pot demanar més i la Núria es va apuntar, una mica acollonida, a una sessió d'acupuntura a la rebotiga de l'herborista que sempre li aconsegueix encolomar material. Després de 20 minuts d'agulles endollades a un motoret, que aparenentment feien circular millor la sang, va sortir renovada, masegada i escurada.

La guia diu que 150.000 xinesos viuen amuntegats en aquests 4 carrers de Manhattan: Chinatown. Continuarà...

This little town blues...

Aquí ens teniu, a Nova York, la ciutat de Frank Sinatra, Paul Auster, Walt Whitmann i Rudolf Giulianni. La ciutat dels gratacels.

Després de la sorpresa inicial de les mides (dels edificis, els cotxes, la població i els donuts), ja ens comencem a acostumar a la ciutat i, fins i tot els turistes ens pregunten direccions.

Malgrat que els taxis omplen la ciutat i el metro és molt eficient, la millor manera de veure-ho tot és, com sempre, caminant amunt i avall, d'est a oest. I mai més ben dit; el Manhattan quadriculat i numerat és fabulós per passejar sense mapa (ni guies snobs com la de la Lonely Planet per Nova York). Avui t'enamores d'un barri i l'endemà descobreixes un lloc nou que et fa oblidar l'anterior.

Seria molt vague i repetit parlar de la multiculturalitat de Nova York. Hem comentat algunes vegades que és el primer cop que anem per llocs on som els únics blancs; et sents diferent; entens algunes coses, com que hi ha cultures negres i cultures blanques i cultures xineses i de tot, que cada grup social té patrons de comportament diferents, malgrat que hi ha també subsumsions d'uns dins de les altres. I el hip-hop als cotxes. I els hispans plens de cadenes i amb la gorra torçada al Spanish Harlem. Al Harlem negre com el carbó, bars i esglésies protestants. I Chinatown, amb les seves peixateries pudents, fruiteries impossibles, parades de bolsos gucci i rolex, on amb prou feines se sent parlar l'anglès.

A Manhattan som al pur centre (carrer 28 amb 5a avinguda). I surtis cap a on surtis, nord, sud, est, oest, trobem barris plens de vida i moviment, però també hi trobes molta gent (sobretot hispans i negres) vagant pel carrer, en petits grups, sense fer res, i també un nombre gens menyspreable de homelesses.

El nostre hotel és un edifici de negres i per negres, i nosaltres som una casualitat. Encara no n'hem tret l'entrallat, però té dues recepcions, dos ascensors i molta gent. Som al quart pis i el passadís és llòbreg, amb moltes portes, estret i fa olor de resclosit. L'habitació... dir-ne senzilla seria un eufemisme. És el que coneixeríem per un espai pelat: bany, llit, tele. Ja està. Moqueta, amb la calor que fa! Aire condicionat sorollós (impossible dormir amb això engegat). La porta té un pom d'aquells rodons que surten a les pel·lícules. Tot és de pel·lícula, i aquí crec que es va rodar "Henry, el retrato de un asesino" o "Taxi driver". És el típic edifici on un assassí a sou prepara el seu rifle amb mira telescòpica abans de cometre alguna atrocitat. Aquella llum somorta d'un pati interior, aquell anar amunt i avall de tanta gent. I a baix, sempre gent asseguda a l'escala, mares joves amb fills petits, molts fills, esperant no sé què, del matí al vespre. Grans bosses de material pirata per a venda ambulant. La policia (NYPD), amb les gorres de tota la vida, ve de tant en tant a requisar el material. I al costat ben bé d'aquesta escala, un local (night club) on ahir hi havia una petita cua de gent. El local és d'una reputació incerta per nosaltres, però com moltes coses d'aquí, és indescriptible. Una observació de la Núria molt encertada: aquí la línia entre l'elegància i el xaronisme és tan prima que hauries de viure-hi molt de temps per comprendre-ho.

Continuarà...

Vive la France!

Ja hem tornat del tour França, després de 3.000 km: Barcelona (sud), Annecy (est), Paris (nord), Binnic (oest), Burdeus (sud-oest), Barcelona (sud). De fet, estem a punt de marxar cap a Nova York, primera parada abans de situar-nos a Puerto Rico!!


Però... i per què tanta volta? Doncs perquè a Annecy presentàvem un paper a una confèrencia sobre ontologies i text.

A París i vem estar de passada, quina llàstima! A veure si la propera vegada ens hi podem quedar més temps. Va ser arribar, menjar, dormir i d'empeus i sense doblegar-nos cap a Binnic on la meva companya de pis de Manchester, la Gwen, es casava a les 2 de la tarda...

I l'endemà, retour (botifarra amb crèpes) i cap a Barcelona falta gent.