Isla del Encanto

Sí, així és com en diuen de Puerto Rico, i direm que té alguna cosa més que encant. Resulta difícil (per nosaltres) i segurament tediós (per vosaltres) que féssim un relat ben detallat de tot el que hem fet fins ara en aquest país. Hem optat per posar-vos moltes fotos en aquest blog i així us en podreu fer una idea. La primera gran excursió que vam fer per l'illa (és a dir, fora de San Juan) fou anar cap a l'extrem nord-oest, amb l'objectiu d'arribar a les platges La Isabela. Pim-pam, un diumenge ens vam llevar ben d'hora i cap a llogar un cotxe. La noia de Hertz ens va avisar que "sólo me quedan carros pequeñitos". Naturalment, nosaltres no hi vam posar problemes. El que no ens pensàvem és que el cotxe "pequeñito" seria un Toyota Corolla cinc portes. Si ens donen el cotxe gran ens hem de treure el carnet de camió, i és que per aquí corren un cotxes enooooormes. El primer problema va venir quan entrem al cotxe i mirem el canvi de marxes. Automàtic, clar, com tots els d'aquest país. Dur un cotxe automàtic és una experiència curiosa: un s'adona de fins a quin punt els moviments que fem en conduir són reflexos. No sé quantes vegades vaig apretar un pedal d'embrague que no existia... en fi, una dificultat més afegida a la ja famosa incapacitat dels habitants d'aquesta illa per conduir amb una mica d'enteniment. Els intermitents són un misteri per descobrir.

L'encant de les platges de Puerto Rico és que un va conduint i quan veu un racó veritablement paradisíac, para el cotxe, i a banyar-se! A més, resulta que no hi ha ningú, només nosaltres dos i la sorra blanca i l'aigua cristal.lina de l'Atlàntic (a Isabela). Com que fa un dia ventós, aviat apareixen els surfers i assistim a un espectable emocionant de surf amateur. Quan ens cansem del sol i l'aigua salada, tornem al cotxe i ens endinsem en una mena de barriada a la línia de la costa, perquè ja tenim gana (cosa estranya!). Anem a petar a un llogarret que més aviat seria descrit com un xiringuito, si no fos perquè pots dinar amb l'aigua gairebé sota els peus. I s'esdevé l'impossible: és bo i barat! Per començar, ens prenem uns margarites que ens fan recuperar de la calorada; després vénen unes "fajitas" de pollastre per la Núria i un xurrasco per mi. Quan acabem de dinar ens adonem que tenim una son que ens pot i que no podem agafar el cotxe. Solució: un passeig de pel.lícula per entre la sorra i l'aigua que si volguéssim continuaria hores i hores sense trobar cap hotel que destorbi la vista. Com és possible que encara hi hagi llocs així?

Un cop desperts l'excursió continua i iniciem la tornada. Aquest cop no tornarem per la costa, ja que hem vingut per allà, sinó que decidim creuar el bosc de Guajataca i venir pel sud-oest. El bosc és entre terrorífic i meravellós. L'humitat és tan alta que ni ens ho creiem (costa respirar), i els tons de verd són inacabables. Comencem a parlar de la quantitat de cuques, serps i rates pinyades que hi deu haver, i al final ens fa cosa i tot. En aquesta tornada també atravessem el Puerto Rico profund, Lares i algunes zones del centre de l'illa. Lares és conegut pel seu independentisme, un sentiment no gaire compartit per la majoria dels portorriquenys. No sabem de què ens sona.
Creuem poblets on els que més ens crida l'atenció és la quantitat d'esglésies diferents que hi ha: Adventistes del Setè Dia, Pentecostals, Metodistes... i alguna cosa estranya com Mita en Aaron. Aquesta tal Mita era una dona que un dia munta una església que es dirà, naturalment, La Iglesia de Mita. Ella era la profeta-deessa. Els seus creients van vestits de blanc i ella disposa dels seus béns, etc. Aquest Aaron és el seu ajudant; un trepa, vaja. Resulta que un dia la tal Mita estira la pota i queden tots destrossats. El tal Aaron és més llest que els altres i s'inventa la història més ben travada i pensada que mai hem sentit: no se li acut res més que dir als creients que l'ànima de la Mita ha anat a parar a dins del seu cos, i que a partir d'ara la religió es dirà Mita en Aarón. També introdueix un altre canvi, aquest espabilat: té setze noies verges a l'any per disposar-ne com vulgui, abans de decidir amb quin bordegàs es casaran. I pensar que els espanyols van venir a cristianitzar tot això...

Tornant per aquests poblets no podem resistir la temptació de beure'ns un coco fred, que ens obren allà mateix. És boníssim, com fins ara tot el que hem probat aquí, i És que un dels altres descobriments d'aquesta illa És la cuina. Guinea, mofongos, tostones, empanadillas de chapín, alcapurrias, bacalaitos, arroz con gandules son alguns dels plats estrella de l’illa. El guineo (el plàtan) n’és un ingredient principal, com també ho són l’arròs i les llegums.

Però no només hem vist les platges de l’Atlàntic a Isabela… en Pedro i en Luís ens van treure a passeig un cap de setmana meravellós a Cabo Rojo, a la punta sud-oest de l’illa: la costa del Carib. Una passejada fins el far (sota un sol que esquerdava el cap) i una banyadeta a les aigües tranquil•les del Carib i ja entenem el perquè de tot plegat. Això és una meravella!!!! No marxem sense practicar uns balls tradicionals (salsa i merengue) en una caseta anys 50 d’un poblet perdut del sud, menjar-nos un cochinillo deliciós en una paradeta que seríem incapaços de tornar a trobar i caçar jueyes (centollos) a la llum de la lluna en cotxe.

I gràcies als parents portorriquenys d’en Pep, també hem visitat la part interior de l’illa. Al costat dels boscos de Guajataca, hi ha les unes coves excavades per l’aigua del riu Camuy amb unes estalagmites i estalactites impressionants. I a prop hi ha: Arecibo!!! Amb el seu famós observatori (vaig sentir que els marcians em deien alguna cosa…).

Com que ja ens quedaven poques coses per fer… ens vem decidir a fer el salt…en avioneta cap a les illes verges espanyoles: Culebra. Aquesta illa és un paradís de verdor i tranquil•litat. Té un sol poble petitíssim i unes platges espectaculars on posar-se unes aletes i ulleres és indispensable. Flamenco y Carlos Rosario són dues de les platges que cal visitar, encara que per arribar a l’última cal fer uns 20 minuts a peu per un caminoi enmig d’una bona vegetació. Tot i que les tortugues la visiten regularment per pondre els seus ous, no en vam veure cap. Aquesta illa havia de tenir una pega... i és que des de San Juan només s’hi pot arribar amb avió. Bé, amb avioneta. Tota una aventura!!!

Continuarà...