Welcome to San Francisco!

Ja fa gairebé un mes que vàrem marxar i el temps ens ha passat volant. Després d'una arribada una mica estranya a una boirosa i freda San Francisco (ens vam passar els primers dies passant fred i comprant-nos jerseis i sabates) i de passar una setmaneta a Palo Alto (Stanford) a la International Conference on Artificial Intelligence and Law (ICAIL2007), ja hem passat 15 dies fantàstics a San Francisco.

La ciutat és tranquil·la, bonica i —de vegades— assolellada. La boira de San Francisco normalment apareix al vespre i els matins són una loteria: o se n'ha anat o encara hi és. Cal dir que estem tenint molta sort, malgrat la impressió dels primers dies, en què no marxava mai. Ara el normal és que només faci acte de presència permanent en certes zones prop de l'oceà Pacífic. Per tant, la primera impressió no és el que compta! El pis que hem llogat és genial, un dúplex assolellat al centre del barri de Haight-Ashbury (centre, fa 30 anys, del boom hippy i d'alguns "beatniks" tardans) envoltat de botiguetes de fruita i verdura orgànica i "coffees to go".

Pel que fa al menjar —els catalans sempre parlem de menjar!— hem de dir que aquesta part d'aquest país és més que civilitzada. Hi ha tres criteris universals per decidir si hi ha civilització en un indret o no: 1) Es pot fer un pa amb tomàquet en condicions? (Sí.) 2) S'hi fa oli d'oliva? (Sí.) 3) S'hi fa bon vi? (Sí, sí, sí!) Recoi, aquesta vegada no té res a veure amb aquella cosa tropical de Puerto Rico que no permet ni fruita (a no ser que t'encantin les papaies) ni verdura ni oli ni vi ni tomàquets ni res de res. Aquí ja hem fet un parell o tres de pa amb tomàquets amb formatges i vi que són una meravella. I com suquen!

Una altra joia de San Francisco són els restaurants. Diu que n'hi ha més que a París (malgrat que enlloc hem vist que n'hi hagi més que a Manhattan). Ara, la qualitat fins ara ens sembla excepcional. Per anar avui al cantó exòtic, parlarem d'un japonès. En Pep, fins ara, sentia més aviat tristor quan anava a un restaurant japonès. Tot era insípid, sense gràcia, i no és que no li agradi la cosa crua. Doncs ara la cosa ha canviat un cop hem descobert una joia: el restaurant Koo. Això és un altre món. Les dues vegades que (ja) hi hem anat hem demanat gairebé el mateix, que fins ara són el millor que mai hem menjat en cuina japonesa:

• Per aperitiu: Tàrtar de salmó i tonyina servit en un llit de guacamole una mica picantet i unes xips de gamba. Amb això la salivera comença a fer feina.
• Per atacar: Sashimi combo, és a dir, un combinat de 12 peces de sahimi (peix cru, simplement, però de GRAN qualitat) de quatre peixos diferents que tria el xef en funció del que tenen aquell dia. Normalment ens han servit tonyina, salmó, llobarro i caballa. L'últim dia ens vam demanar un bol d'arròs blanc per acompanyar i la cosa va sortir sensacional. Cal dir que fins i tot el gingebre i el wasabi aquí ens semblen extraordinaris, però no sabem si això és possible o és que estem tan suggestionats que ja tot ens admira.
• El colofó (atenció aquí): el Best Roll, que amb tota la raó té aquest nom (El Millor Rotllo): tempura d'espàrrec i alvocat, tot enrotllat amb salmó fresc (i arròs) i una finíssima rodanxa de llimona. De veritat, això és sensacional.

No cal dir que el dia que venim aquí sortim absolutament entregats, amb la mirada perduda en l'horitzó, segurs d'haver gaudit d'un regal. A més —no cal dir-ho— el servei és excel·lent, un autèntic plaer. I finalment anem al preu. La nostra definició qualitat-preu va ser: no és car en comparació amb el que havíem pagat en japonès a Barcelona i el que havíem menjat. Comptat i debatut, amb propina i tot, però sense postres ni sake, la cosa surt per uns $25, que avui són 18,60€. Què menges a Barcelona per menys de 20 euros i quedes meravellat. Que ens ho diguin.

Per acabar amb el tema culinari... Gary Danko. En pep em va portar a celebrar el meu aniversari (si noiets, ja en tinc 30) al restaurant més espectacular i més ben gastronòmicament considerat de tot San Francisco. Unes hores abans d'anar-hi ens vem adonar que no teníem roba adequada (s'hi ha d'anar "elegant" i "dressy" al Gary) i ens vem disfressar a les botigues de segona mà que hi ha pel barri... Al final, fèiem força efecte i tot! I va valer la pena la gimcama: el lloc, l'ambient, el servei, el menjar, els vins, els postres i l'espelmeta de traca final, van ser increïbles. El foie passat per la paella amb ceba caramelitzada, el llom de bisó amb bolets, cebetes i herbes i la guatlla farcida de bolets, cebes, foie i puré de carxofes són tan bons com el seu nom indica.

Per altra banda, no només el pis i el barri han estat una sort, també la localització general del lloc. Vivim al costat del parc més gran de San Francisco, el Golden Gate Park, que té un paper molt important en la nostra vida quotidiana aquí. No hi ha dia que o bé la Núria, o bé en Pep (o tots dos) no vagin a fer el volt pel parc. Hi anem a caminar, a córrer i a badar, perquè podeu imaginar que la fauna aquí és d'una varietat immillorable. I no ens referim a la fauna animal, sinó a l'humana. Com deia aquella cançó, "un altre món arriba quan acaba la funció, el món de qui no té tanta sort". Hi ha una altra població ("the others") que no s'està al parc, hi viu. Hem fet tot tipus de càbales sobre qui deu ser aquesta gent i d'on deu venir, perquè la seva quantitat és per sobre del normal. Tenim dues tesis: a) hi ha molta gent que va quedar encallada a l'època dels hippies, i per axiò veiem molta gent de prop de 60 anys en un estat lamentable, ionquis i sense sostre; b) San Francisco i Califòrnia en general és un reclam perquè hi ha un bon clima i un esperit força liberal que fa que aquesta gent, mentre no molesti (que no ho fa mai), no serà molestada.

Finalment, hi ha una altra novetat que cal comentar: la Núria s'ha posat a córrer i és tota una campiona! Fa un parell de setmanes que estàvem entrenant. Jo (Pep) ja fa dies que continuava amb les meves sortides a córrer, tres vegades a la setmana, intentant recuperar la forma perduda durant els dies del casament i tot plegat. Ara bé, que la Núria volgués córrer ningú no ho sabia, fins que un dia em va proposar d'anar a entrenar una mica. Vam començar amb un programa molt suau d'entrenament que inclou córrer i caminar, que és el que jo vaig fer servir quan vaig començar. La qüestió és que tres cops per setmana també sortíem a entrenar els dos. D'això en fa tot just dues setmanes, i el programa que fèiem eren sèries de córrer un minut i mig i caminar-ne tres i mig, fins a completar un cicle de cinc minuts, i això ho repetíem fins a completar 5 km. Cal dir que la Núria progressava mooooolt bé.

Doncs bé, un dia d'aquests vaig posar-me a buscar si a San Francisco s'hi feia alguna cursa per anar-hi a córrer, i em vaig trobar amb la sorpresa que se'n feia una avui (dissabte 23) i que tenia lloc precisament al Golden Gate Park. Es tracta de la Pride Run, una cursa de 5 km per celebrar el dia de l'orgull gai, organitzada pels Frontrunners de San Francisco. Doncs la Núria, "ni corta ni perezosa", va dir que també la correria, tot fent exactament el programa de caminar/córrer que estàvem fent fins ara. Doncs ha resultat que de caminar n'ha fet ben poc, aquesta noia, i que ha completat una cursa de 5 km en poc més de 38 minuts, la qual cosa és sensacional quan fa només 2 setmanes que està corrent. I hem caminat només uns cinc minutets repartits per tota la cursa. Ha estat una proesa que s'ha de repetir (i millorar) en el futur, no hi ha dubte. De l'ambient de la cursa, cal dir que ha estat molt agradable i divertida, i que al final —no poden de deixar de ser americans— han organitzat una megabarbacoa i ens hem fotut una hamburguesa i un hotdog, respectivament, entre pit i esquena. A la bossa que regalaven al final de la cursa, a més de la samarreta de rigor, multitud de mostres de productes de bellesa, escumes d'afeitar, cremes hidratants, deshodorants... que és molt millor que els productes que normalment et donen per matar-te a córrer uns quilòmetres!