Moby Dick

Hem trigat una mica a explicar-vos l'episodi de les balenes... Però ja el teniu aquí. Com ja us havíem dit fa uns quants blogs, pel meu aniversari, la Núria em va fer un regal molt especial: fer una sortida en vaixell per anar a veure balenes. Tot estava ben preparat: llogaríem un cotxe i faríem camí a Monterey, al sud de San Francisco, i al dia següent faríem la gran sortida.
El dia 9 de juliol, doncs (que no era el del meu aniversari, però era el que ens anava millor), vam agafar un cotxe que havíem llogat ---un súper Pontiac--- i vam agafar la carretera 1 direcció sud. Només per aquest trajecte ja val la pena; és un dels trajectes més bonics que es poden fer a Califòrnia, sens dubte. La major part del camí transcorre per la línia de la costa californiana, que en aquestes latituds és molt poc semblant a les platges de Malibú, molt més al sud. Aquí hi trobem penyasegats impressionants intercal•lats amb cales precioses, tot un espectacle. El que també és un espectacle són les grans extensions de producció agrícola d'aquesta zona. La major part està dedicada a la producció de maduixes, malgrat que també hi vam endevinar alguns camps de carxofes, les que aquí coneixen com a Giant Artichokes, i és que són d'unes dimensions descomunals. Però bé, anem al que anàvem. La qüestió és que en menys d'un parell d'hores ens palntem a Monterey, una ciutat mitjana de costa amb un fort atractiu turístic, per diverses raons. Per una banda, aquesta és la seu d'una empresa de sardines en llauna que aquí deuria ser molt popular: Cannery Row. La qüestió és que la gent ho visita i que, per tant, és turístic, independentment de si nosaltres visitaríem una fàbrica de sardines en llauna.

Però això no és l'interessant de Monterey. Per una banda, l'atractiu fort és visitar el que es coneix com a península de Monterey, conformada per una altra ciutat menor, Pacific Grove, i una sèrie de clubs de luxe al llarg d'una carretereta preciosa (que anomenen 17 Mile Road), i que té com a punt d'arribada Pebble Beach, el summum del luxe. La veritat és que per primer cop vam veure què deu ser Beverly Hills, en el sentit que les mansions que es poden observar anant per aquesta carretereta són absolutament impressionants. Vaja, que amb la caseta dels criats nosaltres ja hauríem fet i de sobres. Tot plegat conforma el complex de golf i turisme d'alt standing més gran que mai hem vist. Però això ens ha allunyat del tema que volíem tractar: les balenes.

El dia 10 de juliol al matí, ben d'hora, vam anar cap al port de Monterey. Allà vam identificar de seguida la caseta de l'empresa que la Núria havia contractat per fer el trajecte i calmar les pors sobre les dimensions de la barca en què ens durien (¡aviam si encara ens hi faríem mal!). De seguida ens vam adonar que aquell no seria un mal dia. I dic això del mal dia perquè el cel estava que semblava que rebentaria d'un moment a l'altre i ens aixafaria la festa. Finalment vam sortir, a un quart de deu del matí. (Cal dir, com a comentari d'intendència, que el dia abans ens havíem comprat sengles binocles per no perdre'ns detall de la visita.) La primera sorpresa va ser descobrir que el mateix port de Monterey està infestat de lleons marins i foques preciosos i divertits. Però l'interessant de debò va arribar una mica més tard. Quan no feia ni mitja hora que havíem salpat, un grup nombrós i joganer de dofins va fer aparició i la veritat és que la cosa va ser espectacular, més del que pensàvem. Veure mamífers d'aquelles dimensions saltant i jugant davant nostre era tot un regal, realment. Els vam tenir amb nosaltres una estona llarga, i la biòloga que comandava el barco va comentar que no era una qüestió trivial, aquella vista, que precisament aquella espècie de dofins no era gaire habitual, i que el grup deuria ser d'uns 200 individus. Jo ja estava content, val a dir-ho. Però després de comentar això, la biòloga ens va informar que ens dirigíem a la recerca de la balena, fos quina fos la que es presentés: la blue whale (balena blava), la humpback whale (Iubarta o balena geperuda), o la whale killer (balena orca, o balena assassina).

Cal dir abans que res que l'Orca no és una balena, sinó un dofí. Es diu que els espanyols que van poblar les Amèriques anomenaven l'Orca la Asesina ballenas, és a dir, un animal que assassina balenes. Els anglesos, per la seva banda, van agafar el nom i el van traduir sense pensar-s'hi gaire, és a dir killer whale. Doncs bé, els espanyols, mooolts anys més tard, van agafar la forma anglesa, sense recordar la forma original espanyola, i la van traduir a l'espanyol, és a dir, balena assassina, en comptes d'assassina de balenes. D'aquí ve el mite que l'Orca és una balena.

Però tornem al viatge que ve el millor. No gaire més tard de deixar els dofins, la Núria em comenta que li ha semblat veure un raig d'aigua vaporosa que sortia del mar. Acte seguit agafem els prismàtics i, sí senyors, allà teníem una balena. I la Núria la va descobrir! Poc després els de la barca també l'havien vista i ja ens hi dirigíem. Allò va ser el primer contacte amb les balenes, i haig de dir que em vaig emocionar una mica i tot, o potser haig de dir que em vaig impressionar. És un mamífer eeenooormeeee, i quan el veus davant teu fa molt impressió. Però també confesso que em va semblar una llàstima que no es deixés veure gaire. Vull dir que si alguna cosa hi tenia a dir era precisament que ella feia la seva vida tranquil•lament i no ens deixava gaudir de la seva presència gaire estona seguida. Per altra banda, això és ben normal, vull que se m'entengui. Doncs bé, aquesta va ser la primera balena. Després d'ella en vindrien tres més, que més o menys tindrien el mateix comportament. Es tractava sempre de balenes geperudes, unes de les més grans, i també de les més vistes per aquí. Ara, la sorpresa vindria al final. Com sempre, ens havíem acostat a una geperuda i l'havíem estat observant com se submergia a l'aigua i tornava a sortir unes quantes vegades, amb la qual cosa teníem una vista perfecta del seu lloc, però poc més. La cosa estava en prestar molta atenció a quan i on sortia després de submergir-se perquè en alguns casos podia dedicar-se a menjar algun banc de sardines, amb la qual cosa es podria aixecar de l'aigua amb la boca oberta i fer una escena única. La qüestió és que la nostra amiga s'havia submergit a la banda del barco oposada a la que la Núria i jo érem. Perquè ens entenguem, la balena s'havia submergit a estribor, per la banda de proa, i nosaltres ens trobàvem a babor, també a proa, però ben enganxats a la barana. Tots miràvem a estribor, per veure si la col•lega tornava a sortir, quan de cop sentim un gran soroll d'aigua a babor, just davant nostre, i veiem com aquella preciosa balena geperuda surt amb la boca oberta i quedem gelats, sense poder fer res més que al•lucinar una vegada més. Allò va valer la pena de veritat. Poc després tornàvem cap a Monterey, un trajecte d'entre quatre i cinc hores. Un regal que mai oblidaré. Gràcies, Núria.

De res! Com si jo no hagués disfrutat com mai! Es genial això de fer regals on també t'hi apuntes, oi? Jo que em pensava que treuria la primera papilla i anava carregada de pastilles pel mareig... Hi va haver un moment, allà enmig de l'oceà, passant un fred horrible, quan ja no es veia res més que aigua i balenes (i el cel força amenaçador damunt) que va ser inevitable pensar en alguna d'aquestes pel.lícules de rescats marins (on tampoc podies oblidar el típic tauró despistat)... Malgrat aquest sentiment de petitesa davant del mar, el cel, les balenes i tot plegat (o precisament potser per això), l'experiència va ser increïble. Bé, finalment ja us hem explicat la nostra aventura. Ara ja tenim aquí l'Arnau, el cosí d'en Pep, amb qui finalment veurem una mica de San Francisco. Ja només ens queden 3 dies aquí... A veure si abans de marxar, us podem explicar ben bé, com és aquesta ciutat amagada per la boira.

Terratrèmol a San Francisco: 4,2!

Avui a les 4:45 de la matinada (hora de California) ens hem despertat mentre tota la casa grinyolava i es sacsejava. Un terratrèmol. No és cap novetat que hi hagi terratrèmols a San Francisco, aquí hi ha moviments sísmics constantment (ho podeu consultar a la pàgina de l'Earthquake Hazards Program, ja que Califòrnia es troba damunt del límit entre dues plaques (la de Nord Amèrica i la del Pacífic) i és una zona d'alt risc (la Falla de San Andrés). Tota la zona està esperant des de fa temps el "Big One" i San Francisco va patir el darrer gran terratrèmol al 1906, amb 3.000 víctimes mortals.

Aquest cop, el terratrèmol ha estat de magnitud 4,2 a l'escala de Richter. El de l'any 1906 es creu que va ser de magnitud 8 (l'escala, que no té límit i és oberta, no existia encara llavors). Dins l'escala d'intensitat MSK, ha estat més o menys de grau IV (pot arribar a XII --que canvia el paisatge i tot--). Un sisme de grau d'intensitat IV indica que tota l'àrea de la Badia ha percebut el terratrèmol:

1. El sisme és percebut per moltes persones a l'interior dels edificis i per algunes a l'exterior. Algunes persones es desperten, però no arriben a espantar-se. La vibració és comparable a la produïda pel pas d'un camió pesant amb càrrega.
2. Les finestres, les portes i la vaixella vibren. Els pisos i murs cruixen. El mobiliari es comença a moure. Els líquids continguts en recipients oberts es mouen lleugerament. Els objectes penjats es balancegen lleugerament.

El San Francisco Chronicle informava a primera hora que l'epicèntre es trobava a Oakland (una ciutat ben a prop) i que allà sí que hi havia hagut alguns desperfectes menors (vidres trencats, arbres caiguts) a més de deixar sense llum a unes 5.000 persones. A més, l'Earthquake Hazards Program té una pàgina dedicada a recollir les dades de les persones que han notat (o no) el moviment. 6 hores després del terratrèmol, més de 10.000 persones ja s'hi havien conectat per explicar les seves impressions.

Nosaltres, a San Francisco només ens hem despertat, acollonit i sacsejat una mica. El Big One serà per un altre dia.

Yosemite National Park

Hola a tothom un altre cop. Aquesta entrada del blog és més aviat una excusa per presentar-vos algunes fotos de les poques activitats que en realitat hem estat fent durant els últims dies. Hi ha qui encara no s'ho creu, però de moment hem vingut a treballar. Ara, si hom és a algun indret ha d'intentar saber alguna cosa d'aquest indret, i aquest cop vam decidir que de les poques sortides que faríem, una seria a un parc natural.
L'opció més desitjada ja era el parc de Yosemite (pronunciat, contra tot pronòstic, Iousèmitiii), perquè és el més conegut i perquè presenta, entre moltes altres coses, la possibilitat de veure óssos, cérvols, "lleons de muntanya" i els arbres més grans del món: the giant sequoias. Les possibilitats de la sortida es multiplicaren quan vam començar a pensar-hi, i de fet totes les opcions possibles per anar a un parc natural les vam trobar quan hi vam ser. Hom hi pot trobar tots els extrems: des del que va vestit de Rambo i sembla que vagi a fer un curset de supervivència (gent a qui només faltaven les bombones d'oxigen per semblar que anaven a l'Everest, per fer una excursió de dues horetes a 30 graus i per pista ampla), fins a la nena tonat que pretén arribar a la base d'un saltant d'aigua trepant per unes roques de granit enormes amb unes simples xancletes i un chupachup a la boca. Hom també hi va trobar els famosos Rangers, molt simpàtics i competents. Però nosaltres simplement hi volíem anar un dia per fer-nos-en una idea, per la qual cosa vam planejar dues o tres caminadetes de dues o tres hores cadascuna. Les vam fer totes i el resultat va ser del tot satisfactori.
Les fotografies us en donaran una idea general. Podríem començar amb la verborreica i suada fórmula de: El parc de Yosemite és un entorn privilegiat bla, bla, bla, i avorrir-vos d'allò més amb una informació que podeu trobar perfectament a qualsevol lloc d'Internet. Creiem que us agradarà més veure'ns en acció.


Com a coses que també podem destacar de la visita i de la sortida d'un parell de dies és que en general som uns "pardillos". ARA ens hem adonat que Califòrnia no és com Catalunya, és com Espanya de gran. Per tant, el viatge fins a Yosemite era de quatre a cinc hores en cotxe, no d'un parell com en un principi pensàvem. Això ens farà plantejar millor el viatge de l'agost, perquè la quilometrada serà important. Per altra banda, al voltant del parc de Yosemite hi ha tota una xarxa de negocis d'allotjament important.
Vam estar-nos ben bé un parell de dies buscant lloc i res de res, nois, que la cosa estava molt fotuda perquè tot eren cabanyes (lodges) al parc per uns preus desorbitats, a banda de l'ombra de cutrada total que envolta aquest tipus de coses, ja sabeu: et venen casa de fusta amb llar de foc i et donen cabanya precària amb cuques i tot tipus de fauna natural a dins.
Res, que nosaltres vam fer una bona pensada i per dormir vam triar un bonic motel a un poble a 1 hora de l'entrada del Parc, a la bonica vila de Mariposa, Califòrnia. El motel es diu Minner's Inn i la veritat és que va ser la millor opció que podríem haver triat. Per no gaire diners vam aconseguir una habitació més que digne, neta, amb lavabo (net, també) i fins i tot l'esmorzar inclòs, que aquí és una raresa. Al vespre, a més, vam gaudir d'un sopar copiós en el primer restaurant absolutament i típicament pel•liculero que hem visitat: naturalment, les racions són demencials, les cambreres mengen xiclet i són molt simpàtiques, encara que executives, van vestides anys 50 amb un escot generós i al sostre del restaurant, una rèplica de poble Western (som a l'Oest, purament) amb un trenet elèctric que no parava de voltar.













De postres ens vam fotre un pastís de poma calent i un pastís de formatge fets a casa que no tenen parió. I ja està, nois, esperem que gaudiu de les fotos i esperem escriure alguna cosa molt més aviat. Per exemple, el dimecres mateix, quan tornem de la segona sortida que farem: marxem a Monterey a veure balenes, taurons i dofins. És el regal de la Núria per al meu aniversari i estic content com un nen: era una il•lusió de la meva vida, veure balenes. ¡Capità Ahab, allá vamos!