Chicago: el punt i final

Són les onze de la nit en el pis 24 d'un hotel del centre de Chicago, el que vol dir que hem arribat al punt final del nostre viatge. De fet, hi vam arribar ahir a l'hora de dinar. Aquest vespre tenim una mica de tristesa. L'entrada de Chicago va ser de tot excepte un viatge plàcid, com havia estat de fet tot el nostre viatge. Quaranta quilòmetres abans d'arribar al centre de la ciutat la cosa ja es veia venir. Inacabables zones industrials (fetes un poema, val a dir-ho), envoltades de centrals elèctriques, fent camí per unes carreteres que ara mateix es troben en un estat lamentable. Val a dir que el dia abans, Chicago i els seus entorns havien patit el temporal de vent i aigua més intensos dels últims anys, de manera que suposo que tot hi contribuïa. Ara, quan vam arribar al centre de Chicago, on hi ha el nostre hotel, vam sentir un alleujament notable. La ciutat se'ns presentà com un lloc d'una bellesa incontrastable, amb molta personalitat. Amb això diem que no empal•lideix de seguida davant Nova York, i que es deu merèixer ser la ciutat més important del mig-oest, a banda de ser la segona o tercera del país. A més, té una de les universitats més importants de tot el món. Durant una estona ahir i tot avui ens hem dedicat a passejar el centre de Chicago, que és el que en un dia i mig crèiem que podíem fer sense parar bojos. En general, ens ha sorprès agradablement la seva arquitectura, que faria les delícies de qualsevol enamorat de l'art urbà. És, a més, una ciutat ben tractada per les temperatures pel fet de trobar-se a la riba del llac Michigan. Avui, contra tot pronòstic, que deia que tindríem un temporal enorme, ha fet un sol que petava les pedres, però rarament devem haver superat els 26 graus. A més, el centre de la ciutat és accessible i agradable per al passejant.

Si tot és tan bonic, ¿per què sentim una mica de tristesa? És lògic que després de viure 2 mesos a San Francisco i gairebé un mes de viatge de somni pels Estats Units, quan arriba el dia de marxar estiguem una mica tous. Per altra banda, però, tenim ganes de tornar a casa i veure-us a tots. Hem comentat amb la Núria que el xoc d'aquesta ciutat respecte el que vivíem fa 48 hores és massa fort, de manera que et quedes una mica estabornit. Sembla mentida que parlem del mateix país, però entenem que en realitat es parli de dues Amèriques, i també entenem que cada Amèrica no pugui veure l'altra. Totes dues representen coses oposades i es comporten com a tal. Nosaltres havíem començat a enamorar-nos d'una Amèrica concreta que hem viscut, i Chicago ens ha fet despertar una mica del somni, i ho ha fet més aviat com aquelles vegades que et desperten de mala manera. De cop ens hem adonat que a les ciutats grans la gent gairebé no et mira a la cara quan et serveix una Coca-Cola o t'atén en un hotel. De cop, ens hem sentit una mica pagesos. Però tampoc crec que s'hagi de fer gaire cas de tot plegat, perquè la cosa de tornar a casa pot haver-ho inundat tot i potser no acabem de poder identificar bé els nostres sentiments. Ja ho aclarirem quan haguem tornat.

Per altra banda, abans d'acabar el blog d'aquest viatge m'agradaria fer un comentari que fa temps que volia fer, un comentari musical. La banda sonora del viatge, a grans trets. Durant el viatge hem escoltat molta música. Hem fet 8.788 quilòmetres, i clar, això ha donat per molt. Les dues revelacions musicals del viatge, sense cap dubte, han estat la música de Johnny Cash (amb cançons, ara ja mítiques per a nosaltres, com "Folsom Prison Blues", "Ring of Fire" o "Jackson"). L'altra revelació ha estat el disc "Forever Blue" de Chris Isaak. El vam comprar perquè valia 4,99 a la botiga de música més important de San Francisco, Amoeba. Ha resultat una autèntica meravella de disc, que hem escoltat segurament un cop cada dia com a mínim. Us el recomanem de totes totes. Altres músics celebrats i cantats al cotxe han estat Joaquín Sabina (sobretot "Medias negras", "Pacto entre caballeros" i "Princesa") i Coldplay ("Parachutes"). I després hi ha cançons aïllades que ens han fet els quilòmetres més rítmics, com "Crying" (Aerosmith), "Amante bandido" i "Sevilla" (M. Bosé), "Knocking on Heaven's Door" o "Like a Rolling Stone" (Bob Dylan), "S'ha acabat" (Els Pets), "Sinman" (Nina Simone), "Maradona" (A. Calamaro), "That's Life" (Frank Sinatra), "Lau Teilatu" (Itoiz), "Billie Jean" i "Beat it" (Michael Jackson). Un viatge sense música és incomplet, com passa en la vida mateixa. Demà tornem a casa.

Però no volem acabar tampoc sense un petit record dels millors i pitjors moments. D'allò que recomanem, que cal veure, que és part del millor del nostre viatge i d'allò que, malgrat val la pena haver-ho vist, és millor oblidar-ho. Després de de passar 3 mesos voltant per California, Nevada, Arizona, Utha, Idaho, Montana, Wyoming, South Dakota, Nebraska, Iowa, Minnesota, Wisconsin, Michigan, Indiana i Illinois, es fa molt difícil triar quines han estat les coses que més ens han agradat. Ho hem intentat. Aquest és el nostre top 10 (l'ordre no és especialment significatiu).

1. San Francisco, una ciutat tranquil.la, agradable, civilitzada i bonica.
   
2. La gent, sempre molt agradable i disposada a ajudar-nos (o a xerrar de política!).
   
3. La vida salvatge: animals, animals i animals per tot arreu. Ants, cérvols, óssos, esquirols, llops, marmotes, etc. Encara que no és tan bonic trobar-te'ls a la carretera cap al tard (literalment, són a tot arreu).
   
4. El cafè de l'Starbucks!! Dins del país del cafè americà, els seus lattes ens han mantingut desperts (quan aconseguíem trobar-ne un, és clar). Un drive-through (passa amb el cotxe demana i t'ho donem per la finestreta) és fantàstic!
   
5. Els paisatges. Els EUA són una terra de contrastos espectaculars (deserts, rius, llacs, muntanyes, boscos, gorges, etc.) i tot, tot, molt gran i extens.
6. La carn de Wyoming.
7. De fet, tot Wyoming (el paisatge, la gent, el menjar, la vida relaxada, els rodeos, etc.).
   
8. Les carreteres, ben mantingudes i gratuïtes!
   
9. El sistema de motels. Sobretot, els nostres estimats Super 8!
   
10. Ah, i el nostre Pontiac G6 GT que ens ha portat per tot arreu molt bé.
    

En canvi, no és tant difícil (o gens) explicar quines han estat les pitjors situacions o llocs que ens hem trobat. No és fàcil perquè hagin estat realment horribles, sinó perquè han estat poques i aïllades. Aquest és, doncs, el nostre bottom 5.

1. Deadwood. Un poble trist i baix de casinos cutres i edificis de cartró pedra que exploten l'època passada de la febre de l'or en una àrea que va ser robada als indis (va ser entregada als indis com a terra de reserva però quan s'hi va trobar or, tothom es va oblidar dels papers) i encara no ha estat retornada.
2. El monument dels presidents del Mount Rushmore és una turistada cutre.
3. El monument del Crazy Horse, no massa lluny del dels presidents, és la demostració que el poble indi també pot ser tant cutre com els altres.
   
4. Les porcions minses del Greunke's a Bayfield (Wisconsin).
   
5. L'amabilitat de la gent de Chicago, que comparada amb com ens han tractat durant tot el viatge, és, com les porcions del Greuke's, més aviat minsa.

Shipshewana: més Amish, però rics i visibles

Avui hem tingut un viatge molt plàcit, d'uns 600 quilòmetres, però gairebé tot per autopista i travessant pobles o carreteres anomenades Garfield, Sherwood o Wolverine. (Hem de dir que durant tot el viatge pels Estats Units hem pagat un total de 75 cèntims de dòlar en peatges.) Quan hem arribat al comptat de LaGrange, ens hem adonat que la presència dels Amish era molt més notòria que a Harmony (Bluff County, Minnesota). En particular, el poble on ens estem, Shipshewana (LaGrange County, Indiana) es pot dir que és un poble Amish, on sembla que la gran majoria de la població és Amish. De fet, aquí els carros amb els cavalls ja no són una raresa (no ens ha calgut "anar a la caça de l'Amish"), sinó que en mitja hora en pots veure una cinquantena fàcilment. No en va, la comunitat Amish de l'estat d'Indiana és la tercera més nombrosa dels Estats Units (37.000 persones). A més, en aquest poble, els Amish han fet de la seva condició un negoci turístic com un altre, ben fet, amb gust i raonable, però un negoci. Les seves granges són empreses de fabricació i venda de productes diversos (formatge, mobles de fusta, melmelades, mel, etc.). Et porten en el seu buggy (el carro negre de cavalls) pels carrers del poble i a les granges. També tenen restaurants de cuina Amish. De fet, aquest vespre hem anat a sopar a un restaurant Amish. Ens hem endrapat un plat de roast beef amb puré de patates i gravy que era boníssim. A més, d'acompanyament, uns fideus fets a casa i blat de moro. De postres, un pastís de formatge casolà deliciós. El preu ha estat una anècdota: 38 dòlars en total (amb propina inclosa), que equival a 28 euros. Què volem dir amb tot això? Sembla que aquí els Amish han decidit obrir-se al món d'una forma raonada i raonable: els carros porten reflectors (a vegades fins i tot retrovisors o llums) per evitar els accidents (cosa que els de Minnesota van negar-se a fer), continuen el seu estil de vida i les seves creences però treuen un profit de tot plegat i viuen molt millor que els seus parents d'altres indrets, que ostenten economies de subsistències més aviat fràgils. Demà al matí anirem a fer el nostre últim pecat: esmorzarem al mateix indret, que hem vist que hi fan blueberry muffins (les magdalenes gegants, vaja).

"Big Mac"

"La cosa s'acaba" és la sensació que tenen aquest parell de rondaires, just quan falten un parell de dies (dues nits) perquè arribem al nostre destí final del nostre viatge: Chicago. La pressa per arribar a temps i el mal temps fan que aquests dies no els poguem degustar com sabeu que ens agrada. Ahir vam sortir del paradís (Grand Marais) però vam acabar fent un dia més aviat infernal: pluja, boira, Wisconsin... No volem ser injustos amb l'estat de Wisconsin, però és que venint de Minnesota, on tot ens havia agradat tant, Wisconsin va resultar com una picor curta però intensa. Curta perquè només en vam fer un trosset del nord, de camí a Michigan. Intensa perquè en aquell petit trosset hi vam tenir la pitjor experiència hostelera de tot el viatge. Vam entretenir la gana una estona dins el cotxe per poder arribar a un poble on hi havia un restaurant que la guia que portem deia que era una passada. Com a delícia pròpia del lloc hi figuraven uns fetgets d'un peix que en anglès es diu Whitefish i que té com a nom científic Coreganus megalops, i en castellà Corégano. En català no ho hem trobat. Els fan saltats amb ceba i pebrot verd.

D'entrada s'ha de dir que el lloc fa una mica de fàstic, ja que el tenen com el 1955, però és que no el deuen haver rentat gaire des d'aquella primera il•lusió inaugural. Per contra, les cambreres eren molt jovenetes, però també inexpertes i no gaire intrèpides, per dir-ho finament. Perquè poguéssim demanar ---cosa que normalment en aquest país triga de 20 a 30 segons (quina por que ens fa tornar!)--- ens hi vam estar ben bé més de 15 minuts. Un cop vam demanar, la cosa va ser més aviat decebedora. Els fetges eren una senzilla tapa de fetges, amb potser quatre o cinc trossets molt petitons, una autèntica raresa als USA. Per acompanyar també vam demanar una amanida, però naturalment (quan les coses van malament, tendeixen a anar pitjor) no la va dur fins que li vam haver de recordar un altre cop. A més, dir-ne amanida és un afalac, sens dubte. No la descriuré. La Núria va menjar uns trossets de pollastre arrebossat que no estaven malament, però en general res de l'altre món. Per primer cop durant el viatge, no vam deixar propina, que aquí és "obligatòria". Tampoc van pregunar per què no en deixàvem, cosa que en un lloc normal ho farien. En fi, una merdòfia.

L'entrada a Michigan la vam fer per un poblatxo anomenat Hurley, famós pels seus bordells, ja veieu; un poble més aviat "grimós". I la pluja continuava. Ho vam deixar tot enrere quan vam arribar, per fi, després d'unes quantes hores de cotxe, al nostre destí, Marquette, un poble turístic de Michigan. Finalment vam trobar una habitació en un motel que va resultar estar molt bé, dels millors en què hem estat. Com que ja era tard i el dia havia estat horrible, vam decidir fer una cosa que no pensàvem que faríem: vam anar a buscar una pizza i unes cerveses i ens ho vam fotre tot de l'habitació estant tot mirant la tele. Després a dormir i demà serà un altre dia.

I avui ha estat un altre dia. El trajecte ha estat d'unes 175 milles (280 km), entre Marquette i Mackinaw City. Els "hits" del dia han estat, per una banda, la carretera que segueix entre els llacs Superior i Michigan, una autèntica preciositat boscària, amb els arbres que comencen a tenir ja els colors de la tardor. L'altra meravella ha estat creuar el pont de Mackinac (el Big Mac), que diuen que és el pont en suspensió més llarg del món: 6 milles (9 km) d'assoliment humà incomparable. Per sort avui no feia vent, ja que diuen que l'experiència en tal cas no és gaire agradable. Aquest pont creua l'estret de Mackinac, que separa el llac Michigan del llac Huron.

Avui no farem gaire cosa més, ja que volem descansar perquè demà ens toca fer una tirada llarga: 593 quilòmetres. Si tot va bé demà arribarem al comptat d'Elkhart, on hi ha la comunitat Amish més gran de l'estat d'Indiana, una comunitat molt més extensa i poblada que la que vam visitar a Minnesota. Després de visitar-la, el divendres arribarem a Chicago. Tindreu més notícies nostres.

Nota a quarts de deu de la nit: quan tornàvem de sopar i hem arribat al motel, hem tingut una sorpresa: resulta que tenim dos grups d'Amish com a veïns del motel! Pujàvem l'escala per anar al segon pis del motel i de cop comencem a veure dones amb els seus vestits blaus i còfia, i homes (i un noi) amb la barba (sense bigoti), els pantalons i la camisa amb els tirants, i el barret. Al principi hem pensat que era gent disfressada, perquè no ens podíem imaginar ningú més fora de lloc que un Amish a Mackinaw City, que és una mena de Penyíscola del nord del llac Michigan. Al cap d'una estona ha arribat el segon grup: una furgoneta carregada de canalla (també vestida per a l'ocasió) i un parell d'homes i dones de mitjana edat. Tant els grans com els petits, en baixar de la furgoneta, han corregut a veure la piscina del motel. La veritat és que la visió no tenia preu: algú que viu al segle XVII immers en el segle XXI. No hem gosat dir-los que demà marxem a veure els seus parents d'Indiana.

La "costa" nord...

Durant els últims dies hem anat tirant cap al nord, i això no seria cap notícia si no fos perquè podem dir que l'hem encertada de ple. No sé si per Catalunya és notícia el temps que està fent als Estats Units, però el cert és que a banda de l'huracà Dean hi ha un front tempestuós terrible que està arrasant el sud (Texas, Oklahoma, etc.) i el mig-oest (Kansas, Nebraska i el sud-oest de Minnesota) del país. Precisament, les zones des d'on fa uns dies us escrivíem (la zona dels Amish, per exemple) ara estan inundades i patint tempestes horribles. Tenim la sensació que des que vam deixar Las Vegas, allò que deixem enrere pateix inundacions. En fi, nosaltres encara no ens hi hem trobat, excepte un episodi que ja vam explicar a Arizona, i que gaudim d'un temps sensacional, en termes generals. Quan vam deixar el país dels Amish vam tirar al nord de Minnesota, una zona que ens està sorprenent per la seva bellesa, que sembla que en aquest país no té aturador.

El nord de Minnesota està plagat de pobles amb noms que no semblen del país. El primer dia vam fer parada a Duluth, un mom que més aviat sembla el títol d'un conte d'Edgar Allan Poe o de Lovecraft. Duluth és una ciutat plaent. Es troba a la riba d'un dels llacs més grans del món, el llac Superior. Quan hom veu aquesta magnitud aquàtica (d'aigua dolça), costa molt no pensar que es tracta d'un mar, i que la ciutat de Duluth no és una ciutat costanera en el sentit marítim. Amb uns 83.000 habitants, és la més gran de la zona. Al dia següent vam tirar encara més al nord, per una carretera de costa preciosa, fins a Grand Marais, on escrivim aquestes línies. En aquest segon poble, molt més petit (1.200 habitants), la sensació de poble de costa és encara més marcada. Hi és tot: un petit port preciós, un far solitari, la platja, les onades, l'aigua, el restaurant amb vistes... però hi falta la sal, l'olor de la sal, i això ho fa del tot especial, creieu-nos. Mires a l'aigua i és infinita, com en el mar, però no tens la pell enganxosa. Bé, no serem els primers en descobrir-ho, però això és el que ens ha sorprès en primer lloc.

En segon lloc, aquesta és una zona on diuen que hi ha 10.000 llacs, i amb això ja està tot dit. Entre Duluth i Grand Marais vam passar un dia a Ely.
Si Duluth era el poble que hi ha just abans de la fi del món, Ely és la fi del mon (o el seu cul, com nosaltres ens hi hem referit més d'un cop). A Ely l'activitat d'estiu principal és la canoa en els llacs. Hi ha tot un conjunt d'empreses que s'encarreguen d'equipar-te perquè puguis passar un dia preciós anant de llac en llac amb canoa. Si a més et treus el permís de pesca, pots tornar amb el sarró ben ple, perquè les truites (i altres peixos que no sabem com es diuen en català) són abundantíssimes (i boníssimes). Això sí que és el paradís dels Pradell-Casellas!!! A Ely vam decidir tornar a fer una mica d'exercici i vam acabar fent una caminadeta de poc menys de 10 km al voltant de dos llacs, amb vistes sensacionals i amb alguns udols de llop de fons... Gairebé tres horetes d'un terreny irregular però còmode de fer (vaja, que vam suar una mica!). Al dia següent vam venir a Grand Marais, on hem decidit passar dues nits.

Com que a Ely ja ens havia passat pel cap això d'agafar una canoa, a Grand Marais ho hem fet. Aquest matí ens hem llevat d'horeta, hem llogat una canoa (que hem lligat al cotxe, no ens pregunteu com), i hem tirat cap a un de tants llacs: el Mink Lake. Val a dir que el dia no era el millor, ja que ha estat molt ennuvolat (amenaçant pluja seriosa) i amb molt de vent. Això ha fet que la cosa no hagi funcionat tan bé com si hagués brillat el sol, ja que hem hagut d'escurçar l'excursió en canoa per por de trobar-nos enmig d'una tempesta i d'haver de lligar l'embarcació un altre cop al cotxe però aquest cop sota la pluja.
Així, quan hem tornat encara havíem de dinar, cosa que hem fet en un pub on ahir ja vam sopar i on vam conèixer un cantautor que ens va agradar força. Li vam comprar un parell de CD amb les cançons que va tocar durant el sopar. Es diu Joe Paulik, i encara que és una mica massa ecologista i espiritualista pel nostre gust, no està gens malament.

En general, Minnestoa (sobretot el nord) és el tipus de lloc que ens hem apuntat com a possible destinació per a un futur viatge. Perquè ens entenguem, és el tipus de lloc on pots llogar una caseta de fusta davant d'un llac, sense ningú al voltant, amb una canoa, llar de foc (aquí FA fred), etc. A més, és relativament a prop d'una ciutat important (Minneapolis), a on es pot arribar amb avió. Com a últim detall, la població de la zona és d'orígen majoritàriament escandinau. Això vol dir dues coses gastronòmiques: peix i pastissos. En concret, truita de riu i altres peixos en les seves diverses formes: fumat, a la brasa, etc. Quant als dolços: pastís de pastanaga, de formatge, galetes diverses i un últim detall mooolt important: ens trobem a la zona del país on hi ha més nabius (angl. blueberry), i per tant, on en teoria hi deu haver els millors blueberry muffins (unes magdalenes gegants que, ho hem de reconèixer, ens han fet tancar els ulls en més d'un esmorzar).

Ens han arribat veus que diuen que aquest blog, de vegades, té una orientació gastronòmica que fa entendre que ens fotem uns bons àpats. Que ens cuidem, vaja. Només podem dir que els que ens coneixeu sabeu que això és veritat.

Demà, doncs, comencem a tornar. Anem cap el llac Michigan pel seu vessant nord. A la seva banda sud, d'aquí a tres dies, ens espera Chicago, la nostra última parada. Però encara ens queda corda i gana per acabar d'arrodonir aquest viatge inoblidable. Petons a tothom! (Nota final: la Núria està fent unes fotos impressionants.)

Els amish de Minnesota

"Welcome to Minnesota" és el cartell que ens ha fet entrar en un nou estat, aquest matí. Així, hem abandonat Iowa de seguida, un estat on no hem passat més que un dia. El record que ens ha deixat Sioux City (Iowa) no ha estat especialment dolç, malgrat que tampoc negatiu. És una ciutat petita enmig del no-res i viu com a tal. Ara, el motel on hem estat, un Best Western, ha estat dels millors on hem estat durant aquest viatge. Però com dèiem, hem entrat a Minnesota i amb la intenció de quedar-nos-hi durant uns dies (una setmaneta, si pot ser), perquè promet oferir-nos la traca final del viatge abans de tornar a Chicago. El que hem vist de Minnesota (que ha estat entrant pel sud-oest i ara som al sud-est), de moment, ha estat preciós. És l'estat on es basava "La casa de la pradera", així que us podeu imaginar que tot són camps verds, rius plens d'aigua i riquesa natural sense parar. Sembla que aquí la natura ho hagi posat tot ben col•locat per a la foto. Ara ens trobem en un poblet de 1000 habitants anomenat Harmony. No hi hem vingut perquè sí, sinó perquè ens trobem a la zona de la comunitat amish més important de Minnesota.

Els amish són una minoria religiosa anabaptista que és coneguda sobretot perquè els seus membres, en termes generals, viuen com vivien els seus avantpassats del segle XVI. El seu origen és suís-alemany i la seva llengua és un dialecte antic de l'alemany, que aquí anomenen "alemany de Pennsylvania", ja que és en aquest estat de l'est dels EUA on es troba la comunitat amish més important (on es basa "Único Testigo, la pel.lícula de Harrison Ford i d'aquella escena del "don't know much about history..."). Aquesta tarda hem anat al poble de Lanesboro i hem vist unes quantes cases d'amish, que no tenen electricitat ni fan servir cotxes, per exemple. Com que ens trobem en una zona de pobles peits i eminentment agrària, hem hagut de sopar molt d'hora per no patir perquè ens tanquessin els pocs llocs que hi havia. Així, a quarts de set de la tarda ja havíem sopat, i com que tornar al motel ens semblava una llàstima, hem decidit endinsar-nos per les carreteres petites i camins que ofereix aquesta comarca. L'excursió ha resultat d'una bellesa extraordinària: alguns cervatells, cases de camp absolutament meravelloses, una posta de sol inoblidable i, com era d'esperar, alguns membres de la comunitat amish. Els hem vist en els seus carros a cavall, a esquenes de la resta del món. Ells, amb les barbes sense bigoti, roba de pagès (pantalons, camisa i tirants) i barret. Elles, amb vestits de fa tres-cents anys i còfia. Quan es feia tard ho hem deixat córrer, però demà al matí ben d'hora continuarem una estoneta. La sensació que tenim en veure'ls és molt estranya, perquè ens fem algunes preguntes que són les mateixes que us faríeu tots vosaltres en la nostra situació. La major part d'aquestes preguntes comencen per un "per què?". Malgrat tot, tinc ficat al cap que hem de comprar mel o melmelada amish, una cosa com una altra.

De Nebraska a Iowa

Avui no hem conduït gaire, uns 300 km. Hem travessat bona part de Nebraska amb un paisatge monòton de camps de soja i camps de blat de moro. Camp rera camp rera camp... Un paisatge monòton però molt bonic i que ens ha mostrat la riquesa agrària dels estats del centre dels EUA. A més, ens ho hem passat bé, com sempre, tot cantant "Amante bandido" i "Sevilla" de Bosé, "born in the USA" del Boss, "Princesa" de Sabina i unes quantes de Jonnhy Cash i fent apostes sobre si el proper poble tindria més o menys de 100 habitants.
A quarts de dues del migdia ja érem a lloc: Sioux City. Malgrat el seu nom, aquesta ciutat no té, a primera vista, res que recordi els indis Sioux. Com a singularitat direm que d'alguna manera la ciutat està dividida en tres estats diferents. North Sioux City pertany a South Dakota; South Sioux City a Nebraska; i Sioux City, a Iowa. De fet, són tres ciutats diferents, però realment aquest punt entre tres estats és la millor definició d'un lloc "in the middle of nowhere", o el cul del món, com diem en català.

Com que havíem arribat amb temps, hem decidit prendre el dia per relaxar-nos. Per tant, aquesta tarda anirem al cine, després a sopar una mica i a dormir. Demà comencem a pujar cap al nord-est, entrarem a Minnesota, que promet per moltes coses: els grans llacs, comunitats amish, aurores boreals... Molts petons des de molt lluny!

De South Dakota a Nebraska

Entre ahir i avui hi ha un parell de xifres que cal destacar. En primer lloc, ahir vam arribar als 104ºF (40ºC) de temperatura, que és el màxim que hem viscut durant el nostre viatge. Mentre rondàvem per les Black Hills, l'extrema calor ens va deixar una mica aixafats. Avui la cosa ha millorat, però durant bona part del viatge hem estat entre 90 i 95ºF (32-35ºC). Val a dir que el cotxe que tenim, un Pontiac G6 GT, fins ara ens està funcionant de meravella i té un molt bon equip d'aire condicionat, Ara, quan a fora hi ha 40 graus i el sol et cau a plom, no hi ha aire que valgui perquè la sensació d'aixafamenta la pateixes.

L'altra xifra important del dia és que hem passat les 3000 milles (més de 4.800 km). Dec ser el rei Milles.

El trajecte d'avui ha consistit en abandonar South Dakota, passant per les Badlands, i entrar a l'estat de Nebraska. El trajecte per les Badlands ha estat potser més bonic del que esperàvem, atesa la mica de decepció que vam tenir el dia anterior. Es tracta d'un paisatge d'erosió màxima del terreny (una mena de Canyon del Colorado), cosa que produeix espectacles naturals notables. Hi hem vist, a més, una gran multitud de marmotes simpatiquíssimes i uns quants buffalos més. També hem atravessat una altra reserva índia, aquest cop Sioux. Això és una altra cosa ben diferent de les reserves Navajo i Hopi, i des d'aquí... retirem una mica el que dèiem sobre els indis fa uns dies (anava a dir que trenquem una llança a favor d'ells, però m'estalvio els acudits fàcils). La reserva Sioux és tot el que la Navajo no és: ordre, pobles amb entitat, camps llaurats, bestiar explotat... riquesa, en una paraula. Segur que el terreny que uns i altres ocupen hi té alguna cosa a veure, però creiem que hi ha alguna cosa més. La qüestió és que hem canviat una mica la idea que ens havíem fet sobre els indis.

Amb aquest paisatge hem abandonat South Dakota, un estat que ens ha deixat més aviat freds, comparat sobretot amb la meravella de Wyoming. I hem entrat a Nebraska, a les Grans Planures dels Estats Units, a les grans extensions de camps de blat i de vaques; a l'estat de grans espais de terreny sense pobles ni població. Però val a dir que els camps segats, plens de bales de palla, són d'una bellesa increïble, difícilment aprehensible amb la càmera de fotos. Ens hem aturat a un poblet anomenat Ainsworth (1700 persones). Demà acabarem de travessar aquest estat que tothom ignora perquè per planures, tothom prefereix Kansas. Doncs no, nosaltres som militants de Nebraska.

Cowboys, febre de l'or i... decepcions

En poques hores hem fet com una muntanya russa. Ahir a la tarda vam abandonar Wyoming i quan ja era fosc ja érem a South Dakota (al poble de Deadwood). El pla per al nostre segon dia a Buffalo (Wyoming) era molt simple: tot havia de pivotar sobre el fet que a la una del migdia havíem d'anar a veure el nostre segon rodeo. Ens vam llevar tardet (a les nou), vam fer maletes i vam intentar buscar un lloc on esmorzar. En un poble cowboy petitó com Buffalo es fa difícil trobar un lloc on esmorzar un diumenge més tard de les deu del matí, així que ho vam tenir difícil. Per sort, quan la desesperació ja ens dominava i estàvem disposats a entrar en un mexicà (per esmorzar!), vam trobar un restaurant on vam poder gaudir del seu buffet d'esmorzar. Cap a quarts de dotze sortíem del restaurant amb la idea que ja havíem dinat i tot i que ja podíem anar cap al rodeo a agafar lloc. Hi vam arribar cap a les 12 i la temperatura ja era d'uns 95ºF (35ºC), però per sort les grades estaven cobertes i hi feia una bona ombra. El rodeo va començar puntual i va durar més de quatre hores! Sobre el rodeo no us podem explicar gaire res de nou, però sí que explicarem un fet singular.

Abans de començar qualsevol acte públic hem vist que aquí és habitual fer uns actes preliminars que consten almenys d'una cantada de l'himne nacional del país, més alguna cosa de propina. En aquest cas, la propina era que determinades persones sortien a cavall al centre del rodeo portant un cavall amb sella però sense genet. Cada cavall "buit" era per una persona que havia mort durant l'any anterior, i mentre cada persona (normalment un parent del mort) entrava i es col•locava al centre del rodeo, el presentador anava narrant la vida de la persona morta. Amb una de les persones ens va cridar l'atenció que el presentador deia que aquell home havia arribat "from the Basque Country". Nosaltres ens vam mirar estranyats. ¡Ostres, resultava que havíem anat a parar en una zona d'emigració basca! A l'acte vam mirar el programa del rodeo i sí senyors, vam començar a veure cognoms com Auzqui o Arriet. També vam començar a mirar les cares de la gent que teníem al voltant i ens vam divertir pensant quins d'ells serien d'origen euskaldun.

Quan el rodeo ja arribava al seu final i la Núria havia sortit a comprar unes begudes, un home del meu darrere em va preguntar si la càmera que portàvem gravava en vídeo. Allò només era una excusa, perquè ni tan sols va prestar atenció a la meva resposta, sinó que acte seguit va preguntar-me "Where are you from?" Li vaig contestar: "From Barcelona", i l'home que hi havia al seu costat va dir-me: "Ah, Bartzelona! I come from the north of Spain, Elizondo, Navarra." A l'acte aquell home em va explicar que havia marxat de Navarra feia més de 40 anys. Va començar a parlar en castellà però li costava una mica; la seva llengua materna era l'euskera i ara parlava sempre anglès, clar. De seguida la Núria va arribar i ens vam posar a parlar amb aquell home, Bautista, d'uns 60 anys, sobre la presència de bascos al comptat de Johnson, d'on Buffalo és capital. I dic bascos perquè aquell home parlava de la seva terra com a Euskal Herria. Ens va explicar que durant la primera meitat de segle, la meitat de la població de Johnson County era basca (del cantó francès, sobretot) i que s'hi parlava l'euskera i l'anglès a parts iguals. Ara, però, la gent havia anat deixant de parlar l'euskera. Quan el rodeo va acabar aquell home es va entestar a convidar-nos a unes txistorres que feien a fora, en una barbacoa. Quan hi vam arribar, un cartell ho deixava ben clar: "Lukanka, French Basque sausage". Lukanka és com diuen els bascos francesos a la txistorra. Ara, la txistorra no era com la nostra txistorra, sinó més aviat com la nostra botifarra. Després d'aquest ritual gastronòmic, ens vam fer unes fotos, vam dir "agur" i vam marxar cap a Deadwood. Sí, el de la sèrie de TV. Però abans d'arribar-hi ens vam aturar un moment a veure la Devils Tower... algun friki la reconeix? Vaaaa és d'un clàssic del cinema de ciència ficció!

Després vam tirar cap a Deadwood, South Dakota. En arribar vam adonar-nos que aquest poble és una mena de Las Vegas en petit i encara més decadent. El nostre motel és també un casino, però la gent que hi vam trobar és d'un nivell una mica diferent (més baix, bàsicament). El poble és un intent de superar la infàmia del seu passat: un tractat amb els indis deia que aquest territori (les Black Hills) els pertanyia, però un dia un bon home hi va trobar or (just on hi ha ara el nostre motel) i aleshores aquest territori ja no va ser dels indis. Avui dia encara dura aquesta lluita judicial amb els Sioux, i el poble i la zona sencera continua essent dels blancs, clar. Malgrat tot això, aquest matí hem sortit amb la idea de veure unes quantes coses: el Mount Rushmore (aquella muntanya famosa amb les cares d'uns presidents dels EUA escolpides), el monument en memòria de Crazy Horse (conegut a les pelis de l'oest com a "Caballo loco") el gran guerrer Sioux, i fer una volta per les Black Hills, que semblava que havien de ser molt boniques.

El Mount Rushmore no ens ha decebut perquè fos un complex patriòtic de dimensions descomunals, sinó bàsicament perquè no hi hem pogut fer un cafè en condicions. (Ens estem tornant americans o què?) La qüestió és que aviat és vist, això. Després hem marxat cap el que pensàvem que seria un memorial seriós dels indis Sioux cap el seu gran líder històric. Ens hem trobat que feien pagar una entrada de 20 dòlars (10 per pesona) per una cutrada que acabarà essent un altre monument escolpit en una muntanya (ara només hi ha la cara del pobre Crazy Horse, que si s'aixequés ho faria cremar tot). Aquí la cosa ja ha vessat i ens hem sentit una mica estafats; vaja, que ens havien pres el pèl de mala manera. Una petita ironia fa que aquest gran monument estigui a tres milles del poble de Custer (en honor del famós general, a qui Crazy Horse va derrotar juntament amb el també famós 7è de Cavalleria a la batalla de Little Bighorn, on Custer fou mort).

Amb les Black Hills la cosa no ha millorat una miqueta fins que no hem vist alguns animals en el camí. Concretament, el que ens ha fet més gràcia han estat els centenars de marmotes dels prats que hem pogut observar. Són simpatiquíssimes. Però en general, avui cap detall de South Dakota ens ha pogut aixecar l'ànim. Per cert, Deadwood és el poble on van morir "Wild Bill" Hicock i Calamity Jane. Hem visitat les seves tombes. Tot el dia hem trobat a faltar un bon cafè espresso (un latte, concretament), i no ha estat fins que passat Rapid City hem trobat un enorme centre comercial que hem pogut entrar en una Borders (cadena de llibreries, que tenen una magnífica cafeteria a l'interior) i degustar el nostre anhelat cafè del dia. De pas hem comprat un parell de guies de viatge que ens ajudaran a continuar la nostra travessia des d'aquí. Això perquè ara se'ns plantegen els primers dubtes del viatge: tirem cap amunt o cap avall? Les grans planures (Nebraska, Kansas...) o els grans llacs (Minnesotta, Wisconsin...)? El Missouri o el Missississipi? El que segur que farem demà és anar una mica al nord-est per entrar a la reserva dels indis Cheyenne. Després d'això, ja veurem. Acceptem propostes en forma de missatges al blog, que ens teniu molt abandonats!!!! Molts petons.

Els parcs naturals i l'Amèrica cowboy

Us hem tingut uns dies sense informació sobre el nostre viatge bàsicament perquè ens costa aconseguir una bona connexió a Internet per aquests móns de Déu. Des de Salt Lake City fins avui han passat moltíssimes coses, que costa molt resumir en unes frases. Tanmateix, una explicació detallada de tot avorriria d'una manera extraordinària. Començarem amb algunes dades. Entre el dia 7 d'agost, que vam sortir de Salt Lake City, i avui (dia 11), hem travessat 4 estats diferents (Utah, Wyoming, Idaho i Montana), hem arribat a la xifra de 2300 milles (3700 km) i hem vist més animals en estat salvatge que en tota la nostra vida. Per fer-ho ràpid, de Salt Lake City vam anar a Jackson (Wyoming). Aquest poble viu enterament del turisme dels parcs nacionals Grand Teton i Yellowstone, però malgrat tot manté un esperit de poble clàssic de l'oest que el fa una destinació del tot agradable i recomanable. En aquestes latituds la temperatura diürna és alta (arriba amb facilitat als 30 graus), però la nocturna i matinal és ja molt fresca. La nostra intenció en aquests dies era visitar, sobretot, el gran parc natural de Yellowstone, però la distància entre Salt Lake City i West Yellowstone era massa gran com per fer-la d'una sola tirada. Per això Jackson esdevé una parada intermitja molt plaent. No és que hi féssim res d'especial, però cal dir que l'ambient d'aquest poble (i el poble en si) val molt la pena. El centre recorda del tot un antic poble de l'oest i al Gun Barrel a més d'uns bistecs espectaculars et cuinen bisó i cérvol.

Un dels nostres objectius en visitar els parcs naturals era veure la màxima quantitat d'animals en estat salvatge possible, amb especial predilecció pels ossos, sabent que era força difícil (o impossible) veure'n algun. Al parc de Yellowstone (un parc geotermal excepcional) hi ha uns 500 óssos i uns 25.000 cérvols. També es permet la pesca en rius i llacs gegantis plens de truites... Segur que els Pradell-Casellas hi disfrutarien com mai... Això és el paradís del fly-fishing!! Disposats a veure bèsties, el dia 8 d'agost ens vam llevar a dos quarts de sis del matí per poder sortir ben d'hora i veure animals. Per arribar al parc de Yellowstone havíem d'atravessar primer el parc Grand Teton. La primera bèstia que vam poder veure fou un ant (moose) negre preciós, que menjava tranquil•lament entre els arbres prop de la carretera. Val a dir que sembla que en català no distingim entre "moose" i "elk" i que als dos animals els anomenem "ants". En castellà un "moose" és un "alce", i un "elk" és un "ante". Després d'aquell pobre ant la cosa va afluixar força i nosaltres, entre que no havíem pres ni un cafè i que havíem dormit molt poc per poder veure animals, ens vam descoratjar una miqueta. Només fèiem que veure cérvols i més cérvols (deers, en anglès), però no hi havia rastre d'animals més... excitants, com óssos, llops, etc. Un cop vam trobar un lloc on prendre un cafè i menjar alguna cosa, el nostre estat d'ànim va canviar per complet, però encara teníem una espina clavada per no haver pogut veure gaire cosa viva. En un últim intent per veure animals salvatges, vam preguntar on podríem veure'n, i se'ns va explicar que aquí es podien veure bisons! Vam agafar el cotxe i de seguida ja érem a lloc, però no semblava que hi hagués rastre de res, fins que com a última opció abans de sortir d'aquell parc vam dirigir-nos a una carretera secundària i molt poc transitada (en aquell moment) que es dirigia cap el que semblaven unes planures plenes de vaques. La sorpresa fou veure que no eren vaques sinó autèntics, enormes bisons, buffalos. Les fotografies us donaran una idea de la seva bellesa i, sobretot, magnitud. Així, doncs, el dia havia valgut la pena.

Ara ens tocava dirigir-nos cap a West Yellowstone, el poble que ens serviria de base d'operacions els dos dies que passaríem en aquell parc natural. Envalentonats per la visió dels bisons i per la quantitat de cèrvids que havíem pogut veure de camí a West Yellowstone (camí fet ja a dins del mateix parc natural), al dia següent també ens vam llevar a quarts de sis, amb l'avantatge que del motel a l'entrada del parc hi teníem dos minuts o tres com a màxim. Aquell dia havíem après la lliçó i el dia abans ens havíem comprat alguna cosa per menjar de bon matí i ens havíem arreglat per aconseguir cafès calents malgrat que els bars estiguessin tancats (la dona del motel ens havia deixat amablement la cafetera preparada perquè féssim un cafè en llevar-nos). Però aquelles primeres hores també se'ns van resistir una mica: ens féiem uns farts de veure cérvols, que són una meravella, però que en començàvem a estar un pèl cansats, perquè volíem alguna cosa més (sap greu dir-ho i tot!). El premi va arribar uns minuts més tard de les nou del matí. Baixàvem per Hayden Valley en direcció sud quan vam veure gent aturada a la carretera en un estat d'excitació notable. Vam aturar-nos i a tota pastilla vam agafar la càmera i els prismàtics i allà era, a uns centenars de metres, un bonic exemplar d'ós Grizzlie (els més grossos) amb un parell d'ossets petits que menjaven les restes d'un bisó mort en una baralla amb un congènere (estan en època de zel i les baralles són habituals). La meva sorpresa en mirar amb els prismàtics (si és que encara n'hi podia haver més) va ser veure que amb ells hi havia també un llop preciós, d'un gris gairebé blanc, que rondava el cos del bisó entre àvid i atemorit. Quan gosava acostar-s'hi massa, l'ós el tornava al seu lloc. La nostra excitació va ser màxima, val a dir-ho, perquè tot havia valgut la pena només per allò. Veure óssos, malgrat que poden aparèixen en qualsevol lloc del parc, és rar, i encara més és veure'l el primer dia que t'hi poses.

La Núria i jo tenim moltes coses en comú: estàvem tan contents que ens va venir gana, de manera que vam decidir fer un segon esmorzar tipus hòbbit per premiar-nos (el primer havia estat a les 6 del matí!). A dins del parc vam descobrir un lloc amb un restaurant meravellós, on unes simpàtiques cambreres ens van servir un petit refrigeri: ous ferrats amb bacon, patates i torrades (Núria) i ous ferrats amb salsitxes, patates i torrades (Pep). Crec que mai se'ns havia posat tan bé un esmorzar calent.

Aquell dia vam continuar fent voltes pel parc però ja no vam veure massa cosa més. Per al segon dia deixàvem visitar els gèisers i veure si trobàvem algun animaló més. Com que la pressa ja no era la mateixa, el segon dia ens vam llevar a quarts de set, de manera que ja no ens va costar trobar un cafè obert on comprar un parell de lattes. Vam menjar un parell de barretes de cereals per entretenir la gana fins més tard. Com que anàvem més tard (ja havia sortit el sol) ens fèiem paga de no veure cap animal especial, a excepció dels cèrvids de sempre, que n'hi ha a centenars. Però no, la vida et dóna sorpreses, i aquell dia també estàvem de sort: en passar per una carretera vam tornar a veure un conjunt de persones mooolt excitades, que sortien dels cotxes a tota pastilla. Nosaltres dos ens vam mirar i ens vam dir: això és un ós. Vam saltar del cotxe i aquest cop el teníem a 200 metres màxim. La Núria, com una autèntica reportera, va córrer càmera en mà per treure'n unes instantànies úniques, de les que podeu veure'n alguna mostra: un preciós ós negre que passejava ben plàcid sense prestar atenció de la gent que l'observàvem. De seguida va arribar un ranger que ens va avisar que no anéssim més enllà d'on érem perquè la distànica ja seria massa perillosa. Vam anar seguint la trajectòria de l'ós (en paral•lel) i al cap d'uns minuts el vam pescar creuant la carretera, encara més aprop d'on érem. Aquí la cosa ja era extraordinària: la il•lusió que ens feia era màxima, però el ranger ja es va mostrar més preocupat, ja que l'ós anava directe a una zona de picnic on hi havia gent. Ja no vam poder seguir perquè el ranger va tallar el camí en sec.

Com que la sorpresa havia estat impressionant i la nostra capacitat per disposar-nos a les coses bones no té límit, vam tornar de seguida al mateix restaurant per esmorzar. Hi va haver un petit intent de consciència: un altre cop ous... què carai, un dia és un dia; aquest cop els dos vam tribar bacon com a acompanyament. Un esmorzar celestial (normalment mengem torrades integrals amb mantega i un cafè amb llet.)

Després d'això tocava visitar els gèisers, una de les atraccions principals de Yellowstone. Les fotos us en diran més coses que no pas nosaltres. També aquí vam estar de sort, ja que en vam veure erupcionar tres o quatre, cosa gens normal, es veu. Sense saber-ho hi vam anar a una bona hora. Alguns gèisers són predictibles (l'Old Faithful, per exemple, erupciona cada 92 minuts, més menys 10 minuts), però n'hi ha d'altres en què la predicció es limita que pot erupcionar entre les 3 i les 7 de la tarda, per la qual cosa no val la pena esperar-se, clar. Doncs en vam veure més del normal. Pel final vam deixar l'Old Faithful, calculant l'hora que hi havíem d'anar, tenint en compte els 10 minuts de marge. Quan vam arribar al lloc per veure'l, la multitud ja era excessiva. Va ser arribar i el gèiser començar l'espectacle. De 3 a 5 minuts d'erupció de vapor d'aigua i aigua bullent (entre 14000 i 32000 litres). Després dels gèisers vam decidir acabar de visitar el nord de Yellowstone, que mostra alguns detalls més de l'estranya bellesa que provoca la proximitat del magma de la Terra en contacte amb l'aigua de la pluja. Un espectacle per a la vista i per al nas, perquè l'olor fètida dels sulfurs és impressionant.

Aquella seria la nostra última nit a Yellowstone. Al dia següent, tocava sortir del parc per l'est i dirigir-nos a les profunditats de l'estat de Wyoming. La nostra primera parada seria Cody, la ciutat fundada per William Cody, més conegut com a Buffalo Bill. Si Jackson era un típic poble de l'oest, Cody encara ho és més, i malgrat tenir un aire turístic, no ho era tant com Jackson. Un objectiu principal a Cody era anar a un rodeo, ja que és la capital mundial del rodeo. Mireu les fotos i penseu que és exactament com sembla: un autèntic rodeo. La Núria i jo ja ens vèiem allà muntant cavalls, galopant per les altes planures de Wyoming... i és que ens costa molt poc somiar desperts.

I finalment aquest matí hem sortit de Cody en direcció a Buffalo, que ha de ser una etapa intermèdia entre Cody i Rapid City, a South Dakota. Les nostres hores a la carretera les passem disfrutant de les vistes que ofereix el país (grans esplanades, vaques per tot arreu, pobles de 10 habitants, etc.), creuant-nos amb moteros i cantant cançons.

Buffalo, que havia de ser una etapa, es converteix en una parada obligatòria. L'encanteri de l'oest, els rodeos, el bestiar, els cowboys (i les cowgirls) no s'ha aturat a Buffalo, sinó que ha augmentat fins als nivells màxims. Hem arribat a un poble autèntic de l'oest, on l'estructura del poble és exactament igual que un poble de les pel•lícules però amb un segle més: un carrer ample al mig del poble, on hi ha tots els negocis (el saloon, les armeries...), que són edificis tot façana. L'ambient del poble és absolutament cowboy, i quan diem cowboy volem dir cowboy: els homes van vestits de cowboy i són cowboys, treballen amb el bestiar, voten republicà i són uns xulos, bàsicament. A més, hem enganxat una fira de bestiar i demà anirem al rodeo d'aquí, que promet molt. Avui hem fet un volt per la fira i nosaltres cantàvem com una mala cosa. Potser demà ens haurem de camuflar. Ja us ho explicarem.

Ah, una última nota gastronòmica per a no vegetarians: el país dels cowboys és també el país de la carn de vedella. Crec que ja hem provat totes les formes de talls de carn a la brasa, i la veritat és que la qualitat és extraordinària. Ens costa trobar els equivalents catalans dels noms dels talls en anglès, perquè ens sembla que fins i tot no fan els mateixos talls, però estem gaudint de valent. Tant si és un New York Strip (una mena d'entrecot sense os), un Sirloin (filet), un ribeye o un prime rib (talls de les costelles, sense os, que estan considerats el milloret), el moment de menjar un tall de carn de vedella a la brasa és tot un ritual. El mite que diu que a Amèrica no es menja bé ha de començar a caure. És una discussió per quan tornem, si voleu. Demà abandonarem Wyoming, l'estat menys poblat dels Estats Units. Perquè us ens feu una idea: Espanya té 504.030 Km quadrats de superfície i uns 40 milions d'habitants. Wyoming té 253.348 Km quadrats (la meitat), però té una població de 500.000 habitants, mig milió. Aquí estem.

La ciutat dels mormons...

Avui ha estat un d'aquells dies que sempre hi ha en un viatge en ruta: un dia de transició. No és que no hagi estat bonic, sinó que comparat amb els dies en què visitem llocs concrets poden semblar secundaris. Avui es tractava de passar de Moab fins a Salt Lake City, la capital de Utah, una etapa intermitja per anar al parc natural de Yellowstone, al qual arribarem el dimecres. Quan hem sortit de Moab, direcció nord, hem agafat la carretera 128, que ens ha ofert unes vistes magnítiques del riu Colorado durant unes quantes milles. Després d'una horeta i mitja de carretera romàntica (com aquí en diuen), hem agafat l'autopista 70 en direcció nord-oest, fins que hem agata la 6 nord fins a Salt Lake City. Per cert, ahir vam arribar a la xifra de 1000 milles (1600 km) de ruta.
A Salt Lake City hi hem arribat cap a les 4 de la tarda i ens tornem a allotjar en un motel Super 8, que per un preu raonable (70-80 dòlars) ofereixen habitacions netes, Internet wireless gratis i esmorzar inclòs. De seguida hem sortit a fer un volt per la capital de Utah, ara sí, la capital del mormonisme internacional. La temperatura a les 6 era d'uns 32 graus. Ara son quarts de deu del vespre i tenim 29 graus. Això és una capital dels esports d'hivern, però a l'estiu hi fa una calor que espanta. Però res d'això ens ha impedit complir l'objectiu que teníem: visitar el quarter general dels mormons, el seu temple central. Es tracta d'un gran complex dedicat a tot el món relacionat amb la secta mormònica: l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies. Allà hi hem pogut llegir històries encara més al.lucinants que les de la poma de l'Eva i el pobre Adam: al tal Joseph Smith (el fundador) se li van aparèixer, entre d'altres, Jesús, Sant Joan i alguns apòstols... Al voltant del temple havia força moviment de gent i hem estat fent un volt per dins del recinte (al temple no s'hi pot entrar). Malgrat que ningú no ens ha dit res, com és natural, la veritat és que la sensació que hi hem tingut en tot moment ha estat una certa incomoditat. Segons les dades, el 80% de la població de Uta és mormona. Per celebrar-ho, hem sopat a la Squatters Brewery Company, l'empresa cervesera més important de la zona. Unes cerveses fantàstiques en una ciutat que fins fa molt pocs anys tenia gairebé prohibit l'alcohol i que encara avui posa alguns problemes amb les llicències per vendre alcohol. Salt Lake City no ofereix gairebé res més, mal que ens pesi. És una ciutat petita (180.000 h.) i molt provinciana. Demà marxem cap al nord, concretament a Jackson Hole, Wyoming, l'última parada abans de Yellowstone. En aquest poble típic de l'Oest, intentarem veure algun rodeo. Diuen que els dies d'estiu, a un quart de set de la tarda, uns actors recreen un duel de l'Oest. Em vénen al cap records del Miniholiwood, Almería.

Moab: els parcs de Utah

Des de la nostra nova base d'operacions, Moab, aquest matí ens hem llevat ben d'hora perquè tocava fer dos parcs naturals diferents (Arches i Canyonland). La nota dominant durant tot el dia ha estat una calor immensa i un sol de justícia. Tot i anar d'hora, entre que havíem de posar gasolina i ens havíem de comprar uns entrepans i fruita per dinar, a més d'aigua abundant, i arribar finalment a l'Arches National Park, hem començat a caminar a les 9 en punt, amb una temperatura d'uns 83ºF (28,3ºC). No havíem caminat ni deu minuts que ens hem trobat amb un trencant (o trencall, com diem a Sentmenat) que marcava dues rutes diferents per arribar al mateix lloc, una de fàcil i una de difícil. Hem optat per la difícil, ja que ens havíem fet el fet de caminar, avui. La ruta tenia la seva dificultat en dues formes, que en realitat han estat tres, malgrat que aquesta última la compartien totes les rutes del parc. La primera dificultat ha estat la pròpia de caminar per un desert, i quan diem desert diem sorra de desert (o de platja, que és igual). La segona dificultat ha estat una bona estona de caminar (gairebé escalar) per zona rocosa, amb alguns moments una mica vertiginosos (hi ha hagut algun racó que a en Pep li ha recordat a la Mola i a mi m'ha acollonit de valent). La tercera dificultat ha estat la calor. La caminada ha durat una mica més de tres hores (11,7 km), però la temperatura s'ha enfilat de seguida fins als 95ºF (35ºC), en un camí que no és pas pla, sense ser un trencacames, però sense gens d'ombra. Per sort havíem previst una calorada i dúiem 3 litres d'aigua, que ens hem polit (i n'havíem deixat un quart litre al cotxe per quan arribéssim), i un barret cadascun. Res de tot això, però, ens ha fet pensar ni un moment que la cosa no valgués la pena. Caminar per un desert com aquest és d'un encant terrible, i trobar de tant en tant sorpreses de la natura com aquests famosos arcs de roca erosionada, com veieu a les fotos, és tot un premi per al qui camina. A més, sembla que la major part de turistes eviten aquesta zona que no es diu Devils Garden (el jardí del dimoni) perquè sí.

Quan hem acabat aquesta primera excursió hem dinat els entrepans i la fruita, hem begut més aigua, i hem tirat cap al Canyonlands National Park, a unes 20 milles d'on érem. Val a dir que la calor sota la qual hem caminat al matí ens ha deixat una mica baldats, amb certa sensació de deshidratació (mal de cap, set contínua, etc.). Per això aquesta excursió de la tarda ens l'hem pres amb molta més calma i gairebé no hem caminat, sinó que hem gaudit de grans vistes des de miradors estratègics de la part anomenada Island in the Sky. Aquest segon parc fa una impressió semblant al Canyon del Colorado. De fet, els congostos que aquí podem veure també els ha provoat en part el riu Colorado, amb forta participació del Green River (riu Verd). Hi ha guies que diuen que aquest parc natural rivalitza amb el del Colorado en bellesa i espectacularitat dels seus congostos: és cert. Potser fins i tot en el d'avui (Island in the Sky) hom pot gaudir d'un punt de vista més afortunat, en estar els miradors a una altitud major que no pas els del Canyon del Colorado. Això permet fer-se una idea encara més precisa (i impressionant) del grau d'erosió de l'aigua sobre un terreny que, a banda, ja de per si és estèticament preciós, amb un color vermell argila que et deixa bocabadat. Gaudiu de les fotografies, que són una minúscula tria de totes les que fem. Quan tornem amenacem amb ensenyar-vos-en més! Demà ja fem cap a Salt Lake City, una parada intermitja en la nostra ruta cap al nord, Montana, Idaho i gairebé la frontera amb Canadà. Suposem que ja anirem abandonant aquests paratges desèrtics, de pel•lícula de l'Oest, per donar peu a grans boscos, més fresca i ambients diferents. Val a dir que, de moment, Utah està essent una autèntica meravella. I dels mormons, cap notícia, nois, ni tan sols el motel on estem ofereix més que una trista Bíblia a la tauleta de nit. Jo que volia començar a llegir les al•lucinacions de Joseph Smith. Molts petons a tothom des de molt lluny.

Monument Valley

Aquest matí jo m'he llevat ben d'hora (entre un i dos quarts de set) i he marxat a córrer. Mentrestant, la Núria ha acabat de despertar-se i quan he tornat (mitja horeta) ens hem preparat per marxar a esmorzar ben d'hora i partir cap al Monument Valley, al sud-oest de Bluff, altre cop a Arizona. Quan estàvem esmorzant ens ha estranyat que tot semblava massa viu per ser quarts de vuit del matí, molta gent esmorzant i un trànsit ja normal. Hem preguntat l'hora i resulta que havíem canviat de zona horària i ni ens n'havíem adonat. Eren, per tant, quarts de nou. Com que ja anàvem tard hem aprofitat que la cafeteria oferia connexió wireless per trucar a casa i explicar que no tenim cobertura des de fa dies i per si tot anava bé. Tot correcte. Després d'un esmorzar bo i gens excessiu (torrades amb mantega i tasses de cafè americà que les cambreres et reomplien tantes vegades com fes falta), hem marxat a veure Monument Valley.

El que té d'especial aquesta zona, a banda de la seva bellesa pròpia, és que constitueix un dels escenaris més habituals de les pel•lícules de l'oest. S'hi han rodat més de 100 pel.lícules! Per exemple, aquí es va rodar "La diligencia", de John Ford, amb John Wayne, o "2001: Una odissea a l'espai", de Stanley Kubrick. Per tant, el paisatge ens sonava, però veure'l en persona, clar, és diferent. Val a dir que es troba en territori Navajo, altre cop, i que són els indis els qui en tenen els drets d'explotació absoluts. Cal pagar 5 dòlars a l'entrada i la visita (en cotxe) els val. Crec que la Núria ha fet més fotos avui que en tota la seva vida. Cada racó es mereix una instantània digital, i torno a tenir problemes per recrear en paraules el que hem vist. El camí transcorre per una pista de terra, sense asfaltar, per tant, molt perjudicada per les últimes plujes i per una manca flagrant de manteniment per part dels seus responsables. Tanmateix, la visita, d'unes dues hores, és d'un encant innegable. Hom no para de preguntar-se com la natura ha tingut la perícia i la paciència de crear una cosa com aquesta. Però és que aquesta pregunta ja fa temps que ens l'anem fent, i ara que ja som a Utah creiem que no ens la deixarem de fer unes quantes vegades més; i després pujarem a Montana i Idaho...


Una cosa que ens ha cridat l'atenció avui ha estat que, al contrari del que pensàvem, al Monument Valley, un 3 d'agost no hi fa una calor espantosa. Durant tot el trajecte hem tingut uns 27 graus de temperatura constant, malgrat que el paisatge i el sol farien pensar en grans calorades. En canvi, quan hem sortit d'allà i hem començat a pujar cap al nord, endinsant-nos ara sí ben bé a Utah, la temperatura ha anat pujant d'una forma més clara. Un cop tornats de Monument Valley a Bluff per la 163, hem agafat la 191 direcció nord fins a Moab, el poble on ens trobem avui. Comparat amb el poblet de 300 habitants que era Bluff, Moab (9.000 h.) és una altra cosa. En trobar-se ben bé al mig de dos dels parcs naturals més famosos de Utah i dels Estats Units (Arches i Canyonlands), Moab ha sabut adaptar-se al turisme i fer-ne una bandera i un saludable i beneficiós mode de vida. Ara, la temperatura és certament incòmoda: ara són gairebé les onze de la nit i estem a 29 graus, així que els de Barcelona no us queixeu tant. Demà farem una visita a aquests dos parcs i intentarem fer-hi unes caminades. Ens llevarem ben d'hora (a quarts de 6) per esmorzar a les 6 i ser a les portes de l'Arches Natinonal Park a les set. Ens endurem uns entrepans i fruita per dinar, més uns quatre o cinc litres d'aigua (previsió de la calor i les caminades), de manera que ho tenim tot preparat. Ja us ho expicarem.

Per cert, malgrat que ja som ben bé a Utah, la presència mormona, per a nosaltres, es redueix a una església de Jesucrist dels sants dels últims dies (Church of Jesus Christ of the Latter-Day Saints) a cada poble, però a tot arreu, de moment, ens hem pogut prendre una cervesa. De fet, els únics mormons que hem pogut identificar per l'estètica van ser a Arizona.

Les reserves indies: Navajo i Hopi

Després de l'aclaparadora experiència del Canyon del Colorado, l'Arnau s'ha acomiadat de nosaltres perquè ha de seguir el seu viatge, tornar a Las Vegas, atravessar el Death Valley (el lloc més càlid del món), arribar al parc de Yosemite (altre cop a Califòrnia) i acabar el seu viatge a San Francisco altre cop, d'aquí a una setmana. La Núria i jo decidim tirar una mica més a l'est i després tirar cap al nord, per atravessar les reserves Navajo i Hopi, i arribar a l'estat de Utah. Això de les reserves índies, suposo que cadascú se les imagina d'una manera diferent, però jo diria que ningú se les imagina (ni de lluny) tal com són. En poquíssimes paraules, la reserva Navajo és una extensió vastíssima de terreny (moooolt més gran que Catalunya) ocupada per una població indígena molt reduïda, que a la vegada es troba escampada en petits poblats sense cap ordre ni propòsit ni bellesa aparent. La qüestió de la bellesa no és aplicable al paisatge, clar, que torna a ser indescriptible. Ens referim als poblats: no, no són "poblats indis", ingenus de nosaltres, sinó grups incoherents de cases prefabricades o roulottes envoltades de ferralla (cotxes abandonats, eines de tot tipus) rovellada i tota mena de detritus incomprensibles. Cap activitat aparent.

La reserva Hopi, que es troba a dins de la nació Navajo, no implica una gran diferència, malgrat que hi regna una mica més d'ordre, més que res perquè s'hi veu, com a mínim, una certa activitat ramadera i agrícola. La sensació general en creuar aquests vastos territoris, doncs, és un pèl contradictòria. Per una banda, hom té una mena de sensació de mínima justícia històrica. Per altra banda, la mera existència de reserves ens provoca una tristesa immensa, perquè sabem que l'existènica dels indis americans es va acabar fa molt de temps, que no hi ha marxa enrere, que l'extinció és un fet fins i tot abans que en desapareguin tots els testimonis, és a dir, els propis indis.

Com a nota final, un comentari metereològic. Les planícies que travessem en les reserves índies ens ofereixen un últim espectacle que no esperàvem. Ara ens trobem en l'època de grans tempestes en els deserts d'Arizona, i mentre conduïm per aquestes carreteres solitàries i llarguíssimes, podem anar fent el seguiment de diverses tempestes a nord, sud, est i oest amb una precisió que no coneixíem. El problema és que amb la mateixa precisió hem sabut quan ens tocava atravessar pel mig alguna d'aquestes tempestes. Concretament n'hem atravessat un parell d'una intensitat elèctrica i aquàtica gairebé alarmant. Hi ha hagut un moment que els cotxes del davant han començat a aturar-se davant nostre fins quedar completament quiets. Vèiem que al voral de la carretera, el cabal del que abans era un simple rec anava augmentant de forma notable. Quan tothom era aturat hem comprès que simplement l'aigua havia començat a passar per sobre de l'asfalt. Allà ens hem preocupat una mica i hem dubtat. ¿Girem cua? Quan hem vist que els cotxes del davant atravessaven l'aigua, ens hem armat de valor i també ho hem fet. Val a dir que no les hem tingut totes, però ho hem fet. Després ens hem trobat en un cas similar i l'hem solucionat amb la mateixa diligència i decisió. En un altra tempesta, el problema ha estat la quantitat d'aigua que queia del cel. No es veia res. Certament, els cotxes del davant han anat parant al voral, segurament perquè no veien ja res de la carretera. Nosaltres hem seguit una mica més, perquè la veritat és que la idea d'aturar-se al costat d'un rierol que es va formant al voral no ens ha semblat la millor idea, havent viscut el que hem explicat abans, i després la cosa només ha durat cinc minuts més.

Bé, finalment hem abandonat les reserves índies i hem entrat a l'estat de Utah, famós pels seus mormons. A tot arreu diu que els mormons controlen absolutament aquest estat, que tot són mormons, que no es pot aconseguir una cervesa ni a trets, que hi ha poligàmia, etc. El poble on ens hem aturat per passar la nit, Bluff, és el típic poble de l'oest americà, rústic i petit (300 habitants). El motel (Mokee Motel), molt net i agradable (i bé de preu) està regentat per un home molt simpàtic i xerraire. Poc després d'arribar, la Núria i jo hem aprofitat la taula i cadires de fora de l'habitació per seure i gaudir del vespre una estona abans de sopar. Al cap de poca estona l'amo ens ha vingut a trobar, cervesa en mà, i hem estat xerrant una estoneta llarga. El resum del seu discurs ha estat que George W. Bush passarà a la història com el pitjor president dels Estats Units d'Amèrica (a més de ser un estúpid). Vaja, doncs, que el primer que ens ha ofert l'estat purità, fonamentalista i mormó per excel•lència ha estat un demòcrata amb una cervesa a la mà. També val a dir, que Utah és l'estat dels EUA amb més extensió de parc natural del país. Ah, també ens ha explicat que ara és l'estació de les pluges, el Monzó, així que en qualsevol moment es poden inundar.

Veurem si podem descriure el que hi viurem.

Colorado Canyon

Fer una entrada al blog cada dia ha resultat més difícil del que ens pensàvem... Pocs motels de carretera tenen internet. Ara mateix estem aprofitant el wireless del Super Motel 8 on estem per penjar tot el que hem escrit durant els darrers dies. A més, tampoc hi ha massa cobertura... hem fet uns 600 km sense agafar senyal. Però tornem a la història...

Arribem a Williams per la famosa carretera 66. És un poblet petit de 3.000 habitants a 1 hora de l'entrada sud del Canyon, ens trobem amb l'Arnau i resulta que ha trobat habitació al mateix motel que nosaltres. Un Motel 6 barat, petitó i correcte (però lleig lleig). Anem a sopar a un Old Smokey's, un restaurantet on per pocs diners ens donen més del que podem menjar. La carn en aquest país és extraordinària, i com més endins anem millor la trobem. L'Arnau prova una de les meravelles dels Estats Units el New York steak, un entrecot deliciós. La Núria i jo mengem filet de vedella (sirloin). Perquè us feu una idea de la relació qualitat/preu en el sector hosteler, els nostres plats costen uns 12 dòlars, i inclouen la carn, de primera qualitat, un acompanyament de la carn, que sol ser en forma de patata (fregida, en puré, escalivada...), i unes quantes mongetes tendres. Però això no és tot, amb el plat també hi va inclòs un entrant que pots triar, o bé una amanida, o bé una sopa del dia. I per beure no cal que paguis res perquè aquí sempre et porten aigua sense que la demanis, i no la cobren. Tot plegat, amb propina i tot no passa mai de 20 dòlars, menys de 18 euros. Què ens ha passat a Catalunya?

Al dia següent fa un dia esplèndid. Ben d'hora (a quarts de set) ens llevem i a les set ja anem a esmorzar. Sortim cap al parc nacional del Canyon del Colorado, per l'entrada sud. Allà havíem reservat una habitació al Yavapai Lodge. I com que l'Arnau ha decidit venir amb nosaltres, s'apunta a compartir-la (són dos llits dobles) i resulta que només cal pagar 9 dòlars més. Després de deixar les maletes a l'habitació, marxem a descobrir el Canyon. Mentre ens hi anàvem acostant pensava en totes les coses que es podrien dir d'un lloc com aquest, en les mil maneres possibles de descriure'l. Un cop el vaig veure (i tant la Núria com l'Arnau coincideixen amb mi), gairebé l'única sensació que hom té és la de la pròpia petitesa, la de la pròpia incapacitat de descriure una cosa així, la de la terrible pròpia limitació en l'ús del llenguatge. Com que no sóc Josep Pla ni ho intentaré, o tan sols m'atreviré a dir paraules com immensitat, vastesa, inabastable. Ni tan sols les imatges que us podem oferim (una ímfima part de les que la Núria va fer) poden donar una lleugera idea del que hem vist i viscut. Tot és bonic, tot es pot fotografiar, és simplement, esplèndid. La visita ha durat tot el dia, fins que hem vist una posta de sol meravellosa en aquest lloc únic del món (que nosaltres haguem vist). Només cal dir que si teniu l'oportunitat de venir fins aquí... no us el podeu perdre. Evidenment, després de tant caminar... hem endrapat uns bons bistecs, altre cop.

Viva Las Vegas!

Ahir vam abandonar San Francisco definitivament i vam començar pròpiament el nostre viatge de noces. Aquesta ciutat ens ha deixat, en general, un molt bon regust de boca. Potser l'única excepció és el temps que hi fa; en aquesta banda de Califòrnia no hi brilla el sol amb gaire assiduïtat, i nosaltres l'hem trobat a faltar. Però totes les altres coses són molt positives. La ciutat és molt bonica, molt especial i tranquil•la, el menjar és extraordinari, la gent que hi hem trobat sempre ha estat del tot amable, el vi que hi hem begut ha estat sempre de primera, la feina que hi hem fet ens ha estat molt profitosa.
Amb l'excusa de l'Arnau hem pogut visitar una mica algunes parts de San Francisco que encara no havíem vist, ja que el nostre barri de Haight-Ashbury ha estat el nostre centre d'operacions. No cal dir que els carrers de baixada i pujada són molt originals, la vista del pont Golden Gate és impressionant, la part financera es fa estranya en una ciutat de cases adossades de dues plantes i Chinatown és més petit que a Nova York, però dóna la mateixa sensació de no trobar-te ben bé a una ciutat americana. Tot això sense parlar de les dues zones més importants dels vins californians: Napa i Sonoma. Són a una hora i mitja de San Francisco cap al nord. Bodegues tipus Falcon Crest per tot arreu amb vins boníssims: Sebastiani, Robert Mondavi (la inspiració real de Falcon Crest), etc.

Però finalment, el dimarts 31 de juliol a tres quarts de set del matí agafàvem el taxi que ens havia de dur a l'aeroport de San Francisco. En arribar a l'aeroport i facturar les maletes, ens avisen que pesen massa i que haurem de pagar uns 130 dòlars per aquest excés de pes (culpa del fred de San Francisco... i de les botigues amb descomptes impossibles...). Quan ja estàvem disposats a pagar i callar, la noia del taulell ens diu que hi ha una altra possibilitat: si fem un "upgrade" (tota una institució aquí) i pagem per viatjar en primera classe ens costarà només 100 dòlars i no haurem de pagar l'excés de pes. ¡Ni pintat! De manera que, com dos senyors, cap a Las Vegas en un avió de US Airways en primera classe. Arribem a Las Vegas i ja trobem màquines escurabutxaques a les terminals i a fora la primera sensació és una xafugor espantosa, però això queda a una banda quan comencem a veure, des del taxi, els hotel-casinos més espectaculars (i a la vegada vulgars) que hem vist mai. El nostre hotel (havíem volgut fer el fet anant a Las Vegas) és el New York-New York, que en ell mateix és una rèplica dels edificis més emblemàtics de Manhattan: l'Empire State, l'edifici Chrysler, el pont de Brooklyn, l'Estàtua de la Llibertat... No ens ho creiem. Quan entrem al lobby per registrar-nos, la visió dels centenars de màquines escura-butxaques que ocupen tota la planta baixa, enorme, ens deixa bocabadats. "Així que això són els casinos de Las Vegas", comentem, i ens endinsem en un dia molt estrany.

L'habitació és la 2472, a la 24a planta, en un edifici de més de 2000 habitacions. No és un excés de luxe, però és molt més que correcta. El que passa és que l'ambient de cartró-pedra de Las Vegas, on res és el que sembla, ho inunda tot i ens fa sentir una mica fora de lloc. La Núria comenta, més tard, que li sembla que aquí regna més aviat l'instint animal dels nordamericans, i hi estic d'acord. Sembla que aquesta societat necessita un lloc on fer tot allò que reprova a la resta del país: el joc, l'alcohol, la prostitució... el vici, vaja. Com a visitants ens ho mirem tot amb esperit sorneguer, però sabem que en el fons la sordidesa és màxima. Però bé, aquí hem vingut a passar-nos-ho bé, és a dir, a jugar, és a dir, a perdre uns diners amb tota consciència de fer-ho.

Si haguéssim de resumir la nostra activitat a Las Vegas, diríem que dels 100 dòlars que pensàvem jugar-nos aquí, ens n'hem jugat (perdut) 70 i que hem aguantat jugant de quarts de set de la tarda fins a quarts de dues de la matinada. El moment àlgid de la nit va ser quan jugant 1 dòlar en una màquina en vam arribar a guanyar 25. Miserablement ho vam perdre tot altre cop a una velocitat inaudita. I és que ho hem de reconèixer: no en sabem. Per la magnitud dels hotels i el luxe que envolta els casinos, però, sospitem que els que en saben de veritat són els amos, i nosaltres només els ajudem una miqueta cadascú. És rodó.

Un altre aspecte que salta a la vista a Las Vegas és el petardisme en homes i dones. Sap greu dir-ho, però potser en les dones és més acusat. L'home mitjà a Las Vegas es divideix en tres grups bàsics: els "albóndigas" (post-adolescents amb ulls com taronges que miren els centenars de cromos de prostitutes en pilotes que es reparteixen pel carrer, i que miren les altres dones com si ho fossin), els homes grassos que amb prou feina s'han aixecat del sofà i que hem descrit en general com a "deixats", i els xulos apretats, aprenents de cowboy que miren amenaçadors els qui gosin mirar les seves femelles. El segon i el tercer grup tenen en comú les dones que els acompanyen, les famoses petardes de Las Vegas: dones ja granadetes amb roba dues o tres talles menors del normal i que intenten ensenyar el màxim de pell amb el mínim gust possible. El comentari que vam fer amb la Núria va ser que semblava que aquestes dones fossin com una mena de trofeu. És una opinió. Hi ha un altre grup concret, el de les petardes menors de 30 anys, que anaven amb homes moooolt més grans que elles, i seien amb les petxugues per davant a les taules de blackjack, pòker o el que fos. La nostra crueltat fou pensar que potser vénen a Las Vegas a buscar algú amb qui estar i que les porti a gastar diners. Això sense comptar amb els grups d'àvies a les escurabutxaques... Potser sembla, pels nostres comentaris, que Las Vegas no ens ha agradat. La Núria comenta que hi vol tornar. Per acabar-ho d'arrodonir tot, quan ens disposem a abandonar Las Vegas truquem a l'Arnau, el nostre cosí, que havia passat uns dies amb nosaltres a San Francisco i que va marxar cap al sud de Califòrnia un parell de dies abans, i ens diu que ell el dia abans també era a Las Vegas. ¡Ostres! I resulta que va també cap al Canyon del Colorado... Quedem amb ell allà a Williams, doncs.

Una última cosa, intentarem fer una entrada en aquest blog, encara que sigui curteta, cada dia. Esperem que us agradi el nostre viatge de nuvis.