"Big Mac"

"La cosa s'acaba" és la sensació que tenen aquest parell de rondaires, just quan falten un parell de dies (dues nits) perquè arribem al nostre destí final del nostre viatge: Chicago. La pressa per arribar a temps i el mal temps fan que aquests dies no els poguem degustar com sabeu que ens agrada. Ahir vam sortir del paradís (Grand Marais) però vam acabar fent un dia més aviat infernal: pluja, boira, Wisconsin... No volem ser injustos amb l'estat de Wisconsin, però és que venint de Minnesota, on tot ens havia agradat tant, Wisconsin va resultar com una picor curta però intensa. Curta perquè només en vam fer un trosset del nord, de camí a Michigan. Intensa perquè en aquell petit trosset hi vam tenir la pitjor experiència hostelera de tot el viatge. Vam entretenir la gana una estona dins el cotxe per poder arribar a un poble on hi havia un restaurant que la guia que portem deia que era una passada. Com a delícia pròpia del lloc hi figuraven uns fetgets d'un peix que en anglès es diu Whitefish i que té com a nom científic Coreganus megalops, i en castellà Corégano. En català no ho hem trobat. Els fan saltats amb ceba i pebrot verd.

D'entrada s'ha de dir que el lloc fa una mica de fàstic, ja que el tenen com el 1955, però és que no el deuen haver rentat gaire des d'aquella primera il•lusió inaugural. Per contra, les cambreres eren molt jovenetes, però també inexpertes i no gaire intrèpides, per dir-ho finament. Perquè poguéssim demanar ---cosa que normalment en aquest país triga de 20 a 30 segons (quina por que ens fa tornar!)--- ens hi vam estar ben bé més de 15 minuts. Un cop vam demanar, la cosa va ser més aviat decebedora. Els fetges eren una senzilla tapa de fetges, amb potser quatre o cinc trossets molt petitons, una autèntica raresa als USA. Per acompanyar també vam demanar una amanida, però naturalment (quan les coses van malament, tendeixen a anar pitjor) no la va dur fins que li vam haver de recordar un altre cop. A més, dir-ne amanida és un afalac, sens dubte. No la descriuré. La Núria va menjar uns trossets de pollastre arrebossat que no estaven malament, però en general res de l'altre món. Per primer cop durant el viatge, no vam deixar propina, que aquí és "obligatòria". Tampoc van pregunar per què no en deixàvem, cosa que en un lloc normal ho farien. En fi, una merdòfia.

L'entrada a Michigan la vam fer per un poblatxo anomenat Hurley, famós pels seus bordells, ja veieu; un poble més aviat "grimós". I la pluja continuava. Ho vam deixar tot enrere quan vam arribar, per fi, després d'unes quantes hores de cotxe, al nostre destí, Marquette, un poble turístic de Michigan. Finalment vam trobar una habitació en un motel que va resultar estar molt bé, dels millors en què hem estat. Com que ja era tard i el dia havia estat horrible, vam decidir fer una cosa que no pensàvem que faríem: vam anar a buscar una pizza i unes cerveses i ens ho vam fotre tot de l'habitació estant tot mirant la tele. Després a dormir i demà serà un altre dia.

I avui ha estat un altre dia. El trajecte ha estat d'unes 175 milles (280 km), entre Marquette i Mackinaw City. Els "hits" del dia han estat, per una banda, la carretera que segueix entre els llacs Superior i Michigan, una autèntica preciositat boscària, amb els arbres que comencen a tenir ja els colors de la tardor. L'altra meravella ha estat creuar el pont de Mackinac (el Big Mac), que diuen que és el pont en suspensió més llarg del món: 6 milles (9 km) d'assoliment humà incomparable. Per sort avui no feia vent, ja que diuen que l'experiència en tal cas no és gaire agradable. Aquest pont creua l'estret de Mackinac, que separa el llac Michigan del llac Huron.

Avui no farem gaire cosa més, ja que volem descansar perquè demà ens toca fer una tirada llarga: 593 quilòmetres. Si tot va bé demà arribarem al comptat d'Elkhart, on hi ha la comunitat Amish més gran de l'estat d'Indiana, una comunitat molt més extensa i poblada que la que vam visitar a Minnesota. Després de visitar-la, el divendres arribarem a Chicago. Tindreu més notícies nostres.

Nota a quarts de deu de la nit: quan tornàvem de sopar i hem arribat al motel, hem tingut una sorpresa: resulta que tenim dos grups d'Amish com a veïns del motel! Pujàvem l'escala per anar al segon pis del motel i de cop comencem a veure dones amb els seus vestits blaus i còfia, i homes (i un noi) amb la barba (sense bigoti), els pantalons i la camisa amb els tirants, i el barret. Al principi hem pensat que era gent disfressada, perquè no ens podíem imaginar ningú més fora de lloc que un Amish a Mackinaw City, que és una mena de Penyíscola del nord del llac Michigan. Al cap d'una estona ha arribat el segon grup: una furgoneta carregada de canalla (també vestida per a l'ocasió) i un parell d'homes i dones de mitjana edat. Tant els grans com els petits, en baixar de la furgoneta, han corregut a veure la piscina del motel. La veritat és que la visió no tenia preu: algú que viu al segle XVII immers en el segle XXI. No hem gosat dir-los que demà marxem a veure els seus parents d'Indiana.