Chicago: el punt i final

Són les onze de la nit en el pis 24 d'un hotel del centre de Chicago, el que vol dir que hem arribat al punt final del nostre viatge. De fet, hi vam arribar ahir a l'hora de dinar. Aquest vespre tenim una mica de tristesa. L'entrada de Chicago va ser de tot excepte un viatge plàcid, com havia estat de fet tot el nostre viatge. Quaranta quilòmetres abans d'arribar al centre de la ciutat la cosa ja es veia venir. Inacabables zones industrials (fetes un poema, val a dir-ho), envoltades de centrals elèctriques, fent camí per unes carreteres que ara mateix es troben en un estat lamentable. Val a dir que el dia abans, Chicago i els seus entorns havien patit el temporal de vent i aigua més intensos dels últims anys, de manera que suposo que tot hi contribuïa. Ara, quan vam arribar al centre de Chicago, on hi ha el nostre hotel, vam sentir un alleujament notable. La ciutat se'ns presentà com un lloc d'una bellesa incontrastable, amb molta personalitat. Amb això diem que no empal•lideix de seguida davant Nova York, i que es deu merèixer ser la ciutat més important del mig-oest, a banda de ser la segona o tercera del país. A més, té una de les universitats més importants de tot el món. Durant una estona ahir i tot avui ens hem dedicat a passejar el centre de Chicago, que és el que en un dia i mig crèiem que podíem fer sense parar bojos. En general, ens ha sorprès agradablement la seva arquitectura, que faria les delícies de qualsevol enamorat de l'art urbà. És, a més, una ciutat ben tractada per les temperatures pel fet de trobar-se a la riba del llac Michigan. Avui, contra tot pronòstic, que deia que tindríem un temporal enorme, ha fet un sol que petava les pedres, però rarament devem haver superat els 26 graus. A més, el centre de la ciutat és accessible i agradable per al passejant.

Si tot és tan bonic, ¿per què sentim una mica de tristesa? És lògic que després de viure 2 mesos a San Francisco i gairebé un mes de viatge de somni pels Estats Units, quan arriba el dia de marxar estiguem una mica tous. Per altra banda, però, tenim ganes de tornar a casa i veure-us a tots. Hem comentat amb la Núria que el xoc d'aquesta ciutat respecte el que vivíem fa 48 hores és massa fort, de manera que et quedes una mica estabornit. Sembla mentida que parlem del mateix país, però entenem que en realitat es parli de dues Amèriques, i també entenem que cada Amèrica no pugui veure l'altra. Totes dues representen coses oposades i es comporten com a tal. Nosaltres havíem començat a enamorar-nos d'una Amèrica concreta que hem viscut, i Chicago ens ha fet despertar una mica del somni, i ho ha fet més aviat com aquelles vegades que et desperten de mala manera. De cop ens hem adonat que a les ciutats grans la gent gairebé no et mira a la cara quan et serveix una Coca-Cola o t'atén en un hotel. De cop, ens hem sentit una mica pagesos. Però tampoc crec que s'hagi de fer gaire cas de tot plegat, perquè la cosa de tornar a casa pot haver-ho inundat tot i potser no acabem de poder identificar bé els nostres sentiments. Ja ho aclarirem quan haguem tornat.

Per altra banda, abans d'acabar el blog d'aquest viatge m'agradaria fer un comentari que fa temps que volia fer, un comentari musical. La banda sonora del viatge, a grans trets. Durant el viatge hem escoltat molta música. Hem fet 8.788 quilòmetres, i clar, això ha donat per molt. Les dues revelacions musicals del viatge, sense cap dubte, han estat la música de Johnny Cash (amb cançons, ara ja mítiques per a nosaltres, com "Folsom Prison Blues", "Ring of Fire" o "Jackson"). L'altra revelació ha estat el disc "Forever Blue" de Chris Isaak. El vam comprar perquè valia 4,99 a la botiga de música més important de San Francisco, Amoeba. Ha resultat una autèntica meravella de disc, que hem escoltat segurament un cop cada dia com a mínim. Us el recomanem de totes totes. Altres músics celebrats i cantats al cotxe han estat Joaquín Sabina (sobretot "Medias negras", "Pacto entre caballeros" i "Princesa") i Coldplay ("Parachutes"). I després hi ha cançons aïllades que ens han fet els quilòmetres més rítmics, com "Crying" (Aerosmith), "Amante bandido" i "Sevilla" (M. Bosé), "Knocking on Heaven's Door" o "Like a Rolling Stone" (Bob Dylan), "S'ha acabat" (Els Pets), "Sinman" (Nina Simone), "Maradona" (A. Calamaro), "That's Life" (Frank Sinatra), "Lau Teilatu" (Itoiz), "Billie Jean" i "Beat it" (Michael Jackson). Un viatge sense música és incomplet, com passa en la vida mateixa. Demà tornem a casa.

Però no volem acabar tampoc sense un petit record dels millors i pitjors moments. D'allò que recomanem, que cal veure, que és part del millor del nostre viatge i d'allò que, malgrat val la pena haver-ho vist, és millor oblidar-ho. Després de de passar 3 mesos voltant per California, Nevada, Arizona, Utha, Idaho, Montana, Wyoming, South Dakota, Nebraska, Iowa, Minnesota, Wisconsin, Michigan, Indiana i Illinois, es fa molt difícil triar quines han estat les coses que més ens han agradat. Ho hem intentat. Aquest és el nostre top 10 (l'ordre no és especialment significatiu).

1. San Francisco, una ciutat tranquil.la, agradable, civilitzada i bonica.
   
2. La gent, sempre molt agradable i disposada a ajudar-nos (o a xerrar de política!).
   
3. La vida salvatge: animals, animals i animals per tot arreu. Ants, cérvols, óssos, esquirols, llops, marmotes, etc. Encara que no és tan bonic trobar-te'ls a la carretera cap al tard (literalment, són a tot arreu).
   
4. El cafè de l'Starbucks!! Dins del país del cafè americà, els seus lattes ens han mantingut desperts (quan aconseguíem trobar-ne un, és clar). Un drive-through (passa amb el cotxe demana i t'ho donem per la finestreta) és fantàstic!
   
5. Els paisatges. Els EUA són una terra de contrastos espectaculars (deserts, rius, llacs, muntanyes, boscos, gorges, etc.) i tot, tot, molt gran i extens.
6. La carn de Wyoming.
7. De fet, tot Wyoming (el paisatge, la gent, el menjar, la vida relaxada, els rodeos, etc.).
   
8. Les carreteres, ben mantingudes i gratuïtes!
   
9. El sistema de motels. Sobretot, els nostres estimats Super 8!
   
10. Ah, i el nostre Pontiac G6 GT que ens ha portat per tot arreu molt bé.
    

En canvi, no és tant difícil (o gens) explicar quines han estat les pitjors situacions o llocs que ens hem trobat. No és fàcil perquè hagin estat realment horribles, sinó perquè han estat poques i aïllades. Aquest és, doncs, el nostre bottom 5.

1. Deadwood. Un poble trist i baix de casinos cutres i edificis de cartró pedra que exploten l'època passada de la febre de l'or en una àrea que va ser robada als indis (va ser entregada als indis com a terra de reserva però quan s'hi va trobar or, tothom es va oblidar dels papers) i encara no ha estat retornada.
2. El monument dels presidents del Mount Rushmore és una turistada cutre.
3. El monument del Crazy Horse, no massa lluny del dels presidents, és la demostració que el poble indi també pot ser tant cutre com els altres.
   
4. Les porcions minses del Greunke's a Bayfield (Wisconsin).
   
5. L'amabilitat de la gent de Chicago, que comparada amb com ens han tractat durant tot el viatge, és, com les porcions del Greuke's, més aviat minsa.