Cowboys, febre de l'or i... decepcions
En poques hores hem fet com una muntanya russa. Ahir a la tarda vam abandonar Wyoming i quan ja era fosc ja érem a South Dakota (al poble de Deadwood). El pla per al nostre segon dia a Buffalo (Wyoming) era molt simple: tot havia de pivotar sobre el fet que a la una del migdia havíem d'anar a veure el nostre segon rodeo. Ens vam llevar tardet (a les nou), vam fer maletes i vam intentar buscar un lloc on esmorzar. En un poble cowboy petitó com Buffalo es fa difícil trobar un lloc on esmorzar un diumenge més tard de les deu del matí, així que ho vam tenir difícil. Per sort, quan la desesperació ja ens dominava i estàvem disposats a entrar en un mexicà (per esmorzar!), vam trobar un restaurant on vam poder gaudir del seu buffet d'esmorzar. Cap a quarts de dotze sortíem del restaurant amb la idea que ja havíem dinat i tot i que ja podíem anar cap al rodeo a agafar lloc. Hi vam arribar cap a les 12 i la temperatura ja era d'uns 95ºF (35ºC), però per sort les grades estaven cobertes i hi feia una bona ombra. El rodeo va començar puntual i va durar més de quatre hores! Sobre el rodeo no us podem explicar gaire res de nou, però sí que explicarem un fet singular.
Abans de començar qualsevol acte públic hem vist que aquí és habitual fer uns actes preliminars que consten almenys d'una cantada de l'himne nacional del país, més alguna cosa de propina. En aquest cas, la propina era que determinades persones sortien a cavall al centre del rodeo portant un cavall amb sella però sense genet. Cada cavall "buit" era per una persona que havia mort durant l'any anterior, i mentre cada persona (normalment un parent del mort) entrava i es col•locava al centre del rodeo, el presentador anava narrant la vida de la persona morta. Amb una de les persones ens va cridar l'atenció que el presentador deia que aquell home havia arribat "from the Basque Country". Nosaltres ens vam mirar estranyats. ¡Ostres, resultava que havíem anat a parar en una zona d'emigració basca! A l'acte vam mirar el programa del rodeo i sí senyors, vam començar a veure cognoms com Auzqui o Arriet. També vam començar a mirar les cares de la gent que teníem al voltant i ens vam divertir pensant quins d'ells serien d'origen euskaldun.
Quan el rodeo ja arribava al seu final i la Núria havia sortit a comprar unes begudes, un home del meu darrere em va preguntar si la càmera que portàvem gravava en vídeo. Allò només era una excusa, perquè ni tan sols va prestar atenció a la meva resposta, sinó que acte seguit va preguntar-me "Where are you from?" Li vaig contestar: "From Barcelona", i l'home que hi havia al seu costat va dir-me: "Ah, Bartzelona! I come from the north of Spain, Elizondo, Navarra." A l'acte aquell home em va explicar que havia marxat de Navarra feia més de 40 anys. Va començar a parlar en castellà però li costava una mica; la seva llengua materna era l'euskera i ara parlava sempre anglès, clar. De seguida la Núria va arribar i ens vam posar a parlar amb aquell home, Bautista, d'uns 60 anys, sobre la presència de bascos al comptat de Johnson, d'on Buffalo és capital. I dic bascos perquè aquell home parlava de la seva terra com a Euskal Herria. Ens va explicar que durant la primera meitat de segle, la meitat de la població de Johnson County era basca (del cantó francès, sobretot) i que s'hi parlava l'euskera i l'anglès a parts iguals. Ara, però, la gent havia anat deixant de parlar l'euskera. Quan el rodeo va acabar aquell home es va entestar a convidar-nos a unes txistorres que feien a fora, en una barbacoa. Quan hi vam arribar, un cartell ho deixava ben clar: "Lukanka, French Basque sausage". Lukanka és com diuen els bascos francesos a la txistorra.
Ara, la txistorra no era com la nostra txistorra, sinó més aviat com la nostra botifarra. Després d'aquest ritual gastronòmic, ens vam fer unes fotos, vam dir "agur" i vam marxar cap a Deadwood. Sí, el de la sèrie de TV. Però abans d'arribar-hi ens vam aturar un moment a veure la Devils Tower... algun friki la reconeix? Vaaaa és d'un clàssic del cinema de ciència ficció!
Després vam tirar cap a Deadwood, South Dakota. En arribar vam adonar-nos que aquest poble és una mena de Las Vegas en petit i encara més decadent. El nostre motel és també un casino, però la gent que hi vam trobar és d'un nivell una mica diferent (més baix, bàsicament). El poble és un intent de superar la infàmia del seu passat: un tractat amb els indis deia que aquest territori (les Black Hills) els pertanyia, però un dia un bon home hi va trobar or (just on hi ha ara el nostre motel) i aleshores aquest territori ja no va ser dels indis. Avui dia encara dura aquesta lluita judicial amb els Sioux, i el poble i la zona sencera continua essent dels blancs, clar. Malgrat tot això, aquest matí hem sortit amb la idea de veure unes quantes coses: el Mount Rushmore (aquella muntanya famosa amb les cares d'uns presidents dels EUA escolpides), el monument en memòria de Crazy Horse (conegut a les pelis de l'oest com a "Caballo loco") el gran guerrer Sioux, i fer una volta per les Black Hills, que semblava que havien de ser molt boniques.
El Mount Rushmore no ens ha decebut perquè fos un complex patriòtic de dimensions descomunals, sinó bàsicament perquè no hi hem pogut fer un cafè en condicions. (Ens estem tornant americans o què?) La qüestió és que aviat és vist, això. Després hem marxat cap el que pensàvem que seria un memorial seriós dels indis Sioux cap el seu gran líder històric. Ens hem trobat que feien pagar una entrada de 20 dòlars (10 per pesona) per una cutrada que acabarà essent un altre monument escolpit en una muntanya (ara només hi ha la cara del pobre Crazy Horse, que si s'aixequés ho faria cremar tot). Aquí la cosa ja ha vessat i ens hem sentit una mica estafats; vaja, que ens havien pres el pèl de mala manera. Una petita ironia fa que aquest gran monument estigui a tres milles del poble de Custer (en honor del famós general, a qui Crazy Horse va derrotar juntament amb el també famós 7è de Cavalleria a la batalla de Little Bighorn, on Custer fou mort).
Amb les Black Hills la cosa no ha millorat una miqueta fins que no hem vist alguns animals en el camí. Concretament, el que ens ha fet més gràcia han estat els centenars de marmotes dels prats que hem pogut observar. Són simpatiquíssimes. Però en general, avui cap detall de South Dakota ens ha pogut aixecar l'ànim. Per cert, Deadwood és el poble on van morir "Wild Bill" Hicock i Calamity Jane. Hem visitat les seves tombes. Tot el dia hem trobat a faltar un bon cafè espresso (un latte, concretament), i no ha estat fins que passat Rapid City hem trobat un enorme centre comercial que hem pogut entrar en una Borders (cadena de llibreries, que tenen una magnífica cafeteria a l'interior) i degustar el nostre anhelat cafè del dia. De pas hem comprat un parell de guies de viatge que ens ajudaran a continuar la nostra travessia des d'aquí. Això perquè ara se'ns plantegen els primers dubtes del viatge: tirem cap amunt o cap avall? Les grans planures (Nebraska, Kansas...) o els grans llacs (Minnesotta, Wisconsin...)? El Missouri o el Missississipi? El que segur que farem demà és anar una mica al nord-est per entrar a la reserva dels indis Cheyenne. Després d'això, ja veurem. Acceptem propostes en forma de missatges al blog, que ens teniu molt abandonats!!!! Molts petons.
Abans de començar qualsevol acte públic hem vist que aquí és habitual fer uns actes preliminars que consten almenys d'una cantada de l'himne nacional del país, més alguna cosa de propina. En aquest cas, la propina era que determinades persones sortien a cavall al centre del rodeo portant un cavall amb sella però sense genet. Cada cavall "buit" era per una persona que havia mort durant l'any anterior, i mentre cada persona (normalment un parent del mort) entrava i es col•locava al centre del rodeo, el presentador anava narrant la vida de la persona morta. Amb una de les persones ens va cridar l'atenció que el presentador deia que aquell home havia arribat "from the Basque Country". Nosaltres ens vam mirar estranyats. ¡Ostres, resultava que havíem anat a parar en una zona d'emigració basca! A l'acte vam mirar el programa del rodeo i sí senyors, vam començar a veure cognoms com Auzqui o Arriet. També vam començar a mirar les cares de la gent que teníem al voltant i ens vam divertir pensant quins d'ells serien d'origen euskaldun.
Quan el rodeo ja arribava al seu final i la Núria havia sortit a comprar unes begudes, un home del meu darrere em va preguntar si la càmera que portàvem gravava en vídeo. Allò només era una excusa, perquè ni tan sols va prestar atenció a la meva resposta, sinó que acte seguit va preguntar-me "Where are you from?" Li vaig contestar: "From Barcelona", i l'home que hi havia al seu costat va dir-me: "Ah, Bartzelona! I come from the north of Spain, Elizondo, Navarra." A l'acte aquell home em va explicar que havia marxat de Navarra feia més de 40 anys. Va començar a parlar en castellà però li costava una mica; la seva llengua materna era l'euskera i ara parlava sempre anglès, clar. De seguida la Núria va arribar i ens vam posar a parlar amb aquell home, Bautista, d'uns 60 anys, sobre la presència de bascos al comptat de Johnson, d'on Buffalo és capital. I dic bascos perquè aquell home parlava de la seva terra com a Euskal Herria. Ens va explicar que durant la primera meitat de segle, la meitat de la població de Johnson County era basca (del cantó francès, sobretot) i que s'hi parlava l'euskera i l'anglès a parts iguals. Ara, però, la gent havia anat deixant de parlar l'euskera. Quan el rodeo va acabar aquell home es va entestar a convidar-nos a unes txistorres que feien a fora, en una barbacoa. Quan hi vam arribar, un cartell ho deixava ben clar: "Lukanka, French Basque sausage". Lukanka és com diuen els bascos francesos a la txistorra.
Ara, la txistorra no era com la nostra txistorra, sinó més aviat com la nostra botifarra. Després d'aquest ritual gastronòmic, ens vam fer unes fotos, vam dir "agur" i vam marxar cap a Deadwood. Sí, el de la sèrie de TV. Però abans d'arribar-hi ens vam aturar un moment a veure la Devils Tower... algun friki la reconeix? Vaaaa és d'un clàssic del cinema de ciència ficció!Després vam tirar cap a Deadwood, South Dakota. En arribar vam adonar-nos que aquest poble és una mena de Las Vegas en petit i encara més decadent. El nostre motel és també un casino, però la gent que hi vam trobar és d'un nivell una mica diferent (més baix, bàsicament). El poble és un intent de superar la infàmia del seu passat: un tractat amb els indis deia que aquest territori (les Black Hills) els pertanyia, però un dia un bon home hi va trobar or (just on hi ha ara el nostre motel) i aleshores aquest territori ja no va ser dels indis. Avui dia encara dura aquesta lluita judicial amb els Sioux, i el poble i la zona sencera continua essent dels blancs, clar. Malgrat tot això, aquest matí hem sortit amb la idea de veure unes quantes coses: el Mount Rushmore (aquella muntanya famosa amb les cares d'uns presidents dels EUA escolpides), el monument en memòria de Crazy Horse (conegut a les pelis de l'oest com a "Caballo loco") el gran guerrer Sioux, i fer una volta per les Black Hills, que semblava que havien de ser molt boniques.
El Mount Rushmore no ens ha decebut perquè fos un complex patriòtic de dimensions descomunals, sinó bàsicament perquè no hi hem pogut fer un cafè en condicions. (Ens estem tornant americans o què?) La qüestió és que aviat és vist, això. Després hem marxat cap el que pensàvem que seria un memorial seriós dels indis Sioux cap el seu gran líder històric. Ens hem trobat que feien pagar una entrada de 20 dòlars (10 per pesona) per una cutrada que acabarà essent un altre monument escolpit en una muntanya (ara només hi ha la cara del pobre Crazy Horse, que si s'aixequés ho faria cremar tot). Aquí la cosa ja ha vessat i ens hem sentit una mica estafats; vaja, que ens havien pres el pèl de mala manera. Una petita ironia fa que aquest gran monument estigui a tres milles del poble de Custer (en honor del famós general, a qui Crazy Horse va derrotar juntament amb el també famós 7è de Cavalleria a la batalla de Little Bighorn, on Custer fou mort).
Amb les Black Hills la cosa no ha millorat una miqueta fins que no hem vist alguns animals en el camí. Concretament, el que ens ha fet més gràcia han estat els centenars de marmotes dels prats que hem pogut observar. Són simpatiquíssimes. Però en general, avui cap detall de South Dakota ens ha pogut aixecar l'ànim. Per cert, Deadwood és el poble on van morir "Wild Bill" Hicock i Calamity Jane. Hem visitat les seves tombes. Tot el dia hem trobat a faltar un bon cafè espresso (un latte, concretament), i no ha estat fins que passat Rapid City hem trobat un enorme centre comercial que hem pogut entrar en una Borders (cadena de llibreries, que tenen una magnífica cafeteria a l'interior) i degustar el nostre anhelat cafè del dia. De pas hem comprat un parell de guies de viatge que ens ajudaran a continuar la nostra travessia des d'aquí. Això perquè ara se'ns plantegen els primers dubtes del viatge: tirem cap amunt o cap avall? Les grans planures (Nebraska, Kansas...) o els grans llacs (Minnesotta, Wisconsin...)? El Missouri o el Missississipi? El que segur que farem demà és anar una mica al nord-est per entrar a la reserva dels indis Cheyenne. Després d'això, ja veurem. Acceptem propostes en forma de missatges al blog, que ens teniu molt abandonats!!!! Molts petons.
posted by Núria Casellas at 3:05 a. m.
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home