La "costa" nord...

Durant els últims dies hem anat tirant cap al nord, i això no seria cap notícia si no fos perquè podem dir que l'hem encertada de ple. No sé si per Catalunya és notícia el temps que està fent als Estats Units, però el cert és que a banda de l'huracà Dean hi ha un front tempestuós terrible que està arrasant el sud (Texas, Oklahoma, etc.) i el mig-oest (Kansas, Nebraska i el sud-oest de Minnesota) del país. Precisament, les zones des d'on fa uns dies us escrivíem (la zona dels Amish, per exemple) ara estan inundades i patint tempestes horribles. Tenim la sensació que des que vam deixar Las Vegas, allò que deixem enrere pateix inundacions. En fi, nosaltres encara no ens hi hem trobat, excepte un episodi que ja vam explicar a Arizona, i que gaudim d'un temps sensacional, en termes generals. Quan vam deixar el país dels Amish vam tirar al nord de Minnesota, una zona que ens està sorprenent per la seva bellesa, que sembla que en aquest país no té aturador.

El nord de Minnesota està plagat de pobles amb noms que no semblen del país. El primer dia vam fer parada a Duluth, un mom que més aviat sembla el títol d'un conte d'Edgar Allan Poe o de Lovecraft. Duluth és una ciutat plaent. Es troba a la riba d'un dels llacs més grans del món, el llac Superior. Quan hom veu aquesta magnitud aquàtica (d'aigua dolça), costa molt no pensar que es tracta d'un mar, i que la ciutat de Duluth no és una ciutat costanera en el sentit marítim. Amb uns 83.000 habitants, és la més gran de la zona. Al dia següent vam tirar encara més al nord, per una carretera de costa preciosa, fins a Grand Marais, on escrivim aquestes línies. En aquest segon poble, molt més petit (1.200 habitants), la sensació de poble de costa és encara més marcada. Hi és tot: un petit port preciós, un far solitari, la platja, les onades, l'aigua, el restaurant amb vistes... però hi falta la sal, l'olor de la sal, i això ho fa del tot especial, creieu-nos. Mires a l'aigua i és infinita, com en el mar, però no tens la pell enganxosa. Bé, no serem els primers en descobrir-ho, però això és el que ens ha sorprès en primer lloc.

En segon lloc, aquesta és una zona on diuen que hi ha 10.000 llacs, i amb això ja està tot dit. Entre Duluth i Grand Marais vam passar un dia a Ely.
Si Duluth era el poble que hi ha just abans de la fi del món, Ely és la fi del mon (o el seu cul, com nosaltres ens hi hem referit més d'un cop). A Ely l'activitat d'estiu principal és la canoa en els llacs. Hi ha tot un conjunt d'empreses que s'encarreguen d'equipar-te perquè puguis passar un dia preciós anant de llac en llac amb canoa. Si a més et treus el permís de pesca, pots tornar amb el sarró ben ple, perquè les truites (i altres peixos que no sabem com es diuen en català) són abundantíssimes (i boníssimes). Això sí que és el paradís dels Pradell-Casellas!!! A Ely vam decidir tornar a fer una mica d'exercici i vam acabar fent una caminadeta de poc menys de 10 km al voltant de dos llacs, amb vistes sensacionals i amb alguns udols de llop de fons... Gairebé tres horetes d'un terreny irregular però còmode de fer (vaja, que vam suar una mica!). Al dia següent vam venir a Grand Marais, on hem decidit passar dues nits.

Com que a Ely ja ens havia passat pel cap això d'agafar una canoa, a Grand Marais ho hem fet. Aquest matí ens hem llevat d'horeta, hem llogat una canoa (que hem lligat al cotxe, no ens pregunteu com), i hem tirat cap a un de tants llacs: el Mink Lake. Val a dir que el dia no era el millor, ja que ha estat molt ennuvolat (amenaçant pluja seriosa) i amb molt de vent. Això ha fet que la cosa no hagi funcionat tan bé com si hagués brillat el sol, ja que hem hagut d'escurçar l'excursió en canoa per por de trobar-nos enmig d'una tempesta i d'haver de lligar l'embarcació un altre cop al cotxe però aquest cop sota la pluja.
Així, quan hem tornat encara havíem de dinar, cosa que hem fet en un pub on ahir ja vam sopar i on vam conèixer un cantautor que ens va agradar força. Li vam comprar un parell de CD amb les cançons que va tocar durant el sopar. Es diu Joe Paulik, i encara que és una mica massa ecologista i espiritualista pel nostre gust, no està gens malament.

En general, Minnestoa (sobretot el nord) és el tipus de lloc que ens hem apuntat com a possible destinació per a un futur viatge. Perquè ens entenguem, és el tipus de lloc on pots llogar una caseta de fusta davant d'un llac, sense ningú al voltant, amb una canoa, llar de foc (aquí FA fred), etc. A més, és relativament a prop d'una ciutat important (Minneapolis), a on es pot arribar amb avió. Com a últim detall, la població de la zona és d'orígen majoritàriament escandinau. Això vol dir dues coses gastronòmiques: peix i pastissos. En concret, truita de riu i altres peixos en les seves diverses formes: fumat, a la brasa, etc. Quant als dolços: pastís de pastanaga, de formatge, galetes diverses i un últim detall mooolt important: ens trobem a la zona del país on hi ha més nabius (angl. blueberry), i per tant, on en teoria hi deu haver els millors blueberry muffins (unes magdalenes gegants que, ho hem de reconèixer, ens han fet tancar els ulls en més d'un esmorzar).

Ens han arribat veus que diuen que aquest blog, de vegades, té una orientació gastronòmica que fa entendre que ens fotem uns bons àpats. Que ens cuidem, vaja. Només podem dir que els que ens coneixeu sabeu que això és veritat.

Demà, doncs, comencem a tornar. Anem cap el llac Michigan pel seu vessant nord. A la seva banda sud, d'aquí a tres dies, ens espera Chicago, la nostra última parada. Però encara ens queda corda i gana per acabar d'arrodonir aquest viatge inoblidable. Petons a tothom! (Nota final: la Núria està fent unes fotos impressionants.)