A la Toscana!

Ja fa un meset que som a Le Badie (Castellina Marittima) i encara no havíem posat res en aquest bloc (senyal que treballem més del que us penseu). L'entrada d'avui és més una excusa per penjar quatre fotos que per explicar res de concret. Certament, la nostra activitat a la Toscana s'ha reduït als dies que hem tingut alguna visita, i encara alguns dies les visites han hagut de fer-s'ho soles perquè nosaltres ens hem quedat a casa a treballar. I no ho dic pas amb llàstima, això de quedar-nos a treballar, sinó tot al contrari, amb molta alegria, ja que la tranquil•litat que ofereix la casa i els entorns on ens trobem són una autèntica joia per poder dedicar-nos amb cos i ànima a l'objectiu principal que ens ha conduït aquí: rematar la tesi d'una vegada.

En particular, no tenim Internet ni televisió, així que passem els dies fent feina i, als vespres, jugant al pòquer (variant Texas hold'em). La veritat és que havíem arribat a una situació tal d'atabalament amb la nostra pròpia feina (és a dir, amb la impossibilitat de fer-la), que ara ens sorprèn la nostra capacitat de treball i de concentració durant hores i hores. Com deien aquelles falses mestresses de casa dels anuncis de detergent: ¡Cunde mucho!

Però tampoc ara us penseu que som uns anacoretes tancats a casa sense sortir. No us sorprendrà saber que hem tingut ja alguna experiència grata amb la gastronomia i l'enologia del país. En especial, els tomàquets madurs amb mozzarel•la fresca de búfala són una delícia major per als nostres paladars a casa mateix, un o dos dies a la setmana, ja que el producte ha de ser comprat i menjat. És que hem vist que per aquí no s'estila el que a Catalunya ja és gairebé norma: que la verdura i la fruita et duri dies i dies, però que mai no acabi d'estar madura de veritat. No, aquí la fruita i la verdura se't fan malbé en molt pocs dies, perquè és venuda per menjar el mateix dia o al dia següent. Això fa que o bé hagis de sortir cada dia a comprar (que no és el cas), o que hagis de planificar una mica els menjars per no acumular teca que se t'ha de podrir. Ah, i jugar molt amb les coses que no es passen: pastes diverses (quina delícia!), cus-cus, etc. M'adono que no descobreixo res de nou però que hi ha coses que anyorava i no ho sabia, com ara que el tomàquet no sigui àcid i hagi madurat al sol i enganxat a la tomaquera fins que és a punt.

Pel que fa al menjar de fora, la Núria és ja especialista en spaghetti amb tot tipus de petxines, cloïsses, tallarines i altres espècies amb closca, ja que ens trobem en zona d'influència marítima i pescadora. Tot es presenta amb una mica (no massa) tomàquet natural a trossets (mai, de moment, en puré o salsa) i una correcció generosa però no excessiva de peperoncino (bitxo picant) que és una delícia. També hi ha les pastes amb suc de rostit de senglar, llebre o altres espècies en perill d'extinció de les taules catalanes, però que aquí sembla que tenen encara força. I què puc dir del cap i pota a la sienesa! Hem tingut també alguna experiència amb el peix: una orada amb verduretes i un gall de Sant Pere a la putanesca (tàperes naturals, tomaquets i olives).

Anem ara a l'altra passió: els vins. Certament, som en terra de vins, i estem envoltats de grans denominacions d'origen a molt pocs quilòmetres. Aquí al costat tenim la DOCG Bolgheri, molt prestigiosa, al voltant d'un poblet homònim amb un encant remarcable, al qual s'accedeix per una meravellosa carretera de xiprers d'uns 5 km. Més al sud-est, la gran Brunello di Montalcino, potser la DO més presitigiosa i cara d'Itàlia, de la qual encara no podem dir res. I també, clar, la més coneguda de les denominacions italianes, Chianti, que per la producció que presenta és una pura loteria: a no ser que hom conegui perfectament la bodega on es produeix un vi determinat, la probabilitat de trobar-ne un de bo (tenint en compte els preus que presenten) és ben baixa, malauradament. De moment, les coses que hem provat no han estat malament. Com que la calor ha vingut per quedar-se i és intensa, estem assajant els blancs. Hem begut un parell de vins de la mateixa bodega (Cantina Produttori Bolzano) però de dues varietats diferents: Gewürtztraminer i Muller-Thurgau. La DO dels dos vins és Südtirol-Alto Adige, una zona del sud del Tirol italià, tocant dels pobles germanòfons. Diríem que estan força bé. Finalment, hem trobat un spumante produït amb el mateix mètode que el cava i el xampany, que ens ha fet les delícies un parell de vegades. La marca és Ferrari (Brut), i el recomanem si es troba per qualsevol lloc. Nois, què voleu, sense Internet ni tele, pòquer i vi!

Pel que fa a l'entorn, hem arribat just al temps de la sega i estem assistint a l'espectacle meravellós d'un any de pluja abundant (la primavera més plujosa dels últims 30 anys). El blat és altíssim, la vida animal al voltant de flors i plantes és espantosa, que suposo que repercutirà en la producció de mel... i així un any rere l'altre. Els veïns ja ens van coneixent; ja sabem on hem de comprar verdura, fruita, oli d'oliva verge (per cert, present a totes les taules, fins i tot als restaurants més humils, de menú). No ens falta res; bé, de vegades us trobem a faltar, però de seguida tallem un parell de llesques de pa, les suquem amb tomàquet, una mica de sal i oli verge, amb unes rodanxes d'embotit fracassat o de bon formatge, i ja ens trobem una mica més a prop. De fet, com sempre hem dit (també a San Francisco!), un país on es pot fer un pa amb tomàquet és ja com a casa.