This Chinatown blues..

Ahir vam tornar a Chinatown: restaurants, peixateries, fruiteries, botiguetes de tot i res, souvenirs, collarets i bolsos. Botigues de plantes medicinals que venen laxants espectaculars, ginseng en estat pur i píndoles miraculoses que et fan més guapa amb serveis d'acupuntura, massatges d'acupressió i fregues variades a la rebotiga.

Als dos ens havia quedat un no sé què l'últim cop que hi vam anar. La Núria queda meravellada per les herboristeries xines: el primer dia ja li van col·locar un parell de productes (inclosa arrel de ginseng per fer-ne te, que revitalitza). En Pep queda bocabadat davant les parades de peix i les fruiteries xines. Uns talls de salmó, tonyina, emperador (o algun esquàlid per l'estil) que fan pensar en una bona brasa... ja ens ve gana i tot. I el peix sec és tota una institució, a més dels bolets assecats. I és clar, el primer dia que hi érem, no podia faltar el menjar xinès. ¿On ens fiquem? Carrers amunt i avall, centenars de restaurants amb aquella decoració indesxifrable, aquella olor de menjar en abstracte i aquelles corredisses entrant i sortint dels llocs.

No és estrany, un barri xinès ha d'estar a petar de gent, i aquest, que és el barri xinès per excel·lència, no queda pas malament. Ens preguntem com és que encara hi hagi gent que només parla xinès, per aquí. Vam llegir que a Nova York hi ha en l'actualitat quatre diaris escrits íntegrament en xinès. I allà no es veu pas mai el New York Times. Bé, però anàvem pel menjar. La Núria i en Pep tenim un instint especial pel menjar (i una gana infal·lible!), i encara ha d'arribar el dia que ens fiquem en un restaurant i no en sortim, com a mínim, tips. Una altra qüestió és que de vegades ens deixem portar per la passió i acabem pagant una mica més del compte, com l'altre dia, que en un restaurantet preciós del carrer número 1 amb 1a avinguda, vam "haver" de beure un Syrah del 2004 que a cada glop ens feia botar de la cadira. Qupé. Abslolutament recomanat. Però tornem a Xina, que ens desviem, avui. El restaurant, com és habitual, es deia Oriental Pearl. A l'entrada un ja quedava impressionat per la gentada. Un local enorme ple a vessar de gent. Ningú occidental, tots xinesos. Glups. Fem cua sense saber massa per què, ens donen un número i a esperar. Deu minutets i ja ens criden. Ens acompanyen i hem de compartir la taula amb quatre persones més, que per més inri tampoc anaven juntes. Tres parelles, doncs. Ningú no ens explica res però de bones a primeres ens porten una tetera amb un te boníssim i dos gots d'aigua fresqueta. Comença l'espectacle. La gana ens fa clissar aviat que es tracta d'aturar unes senyores que van passejant per les taules amb un carret ple a vessar de menges diferents i, moltes d'elles, irreconeixibles. Primer ens mostren una mena d'empanadilles toves farcides de coses; com farcellets de col però amb gambes a dins. A la Núria no l'entusiasmen, però a en Pep sí. De cop, la Núria aixeca el cap i veu una altra senyora, i tota valenta diu que sí a un plat impossible de reconèixer. ¡Sorpresa! Potes de pollastre amb una salseta agredolça. La Núria no s'ho acaba de creure, però ja les té al plat. En Pep tampoc, però se les menja. Després decidim demanar un plat de la carta i no fer més el préssec: extraordinari. El menjar en general és boníssim i el preu també: uns dotze dòlars per cap. Molta satisfacció general.

Després de tanta caminada i cansament acumulat, teníem moltes excuses per provar l'altre atractiu de Chinatown, els massatges. Mentre una oriental s'enduia en Pep a un soterrani llòbreg per rebregar-lo, tocant tots els punts més dolorosos, la Núria s'endinsava al món de les fregues i la relaxació, sota les mans d'una xina esquifida que va necessitar traductor per entendre la paraula "espatlla". Com saben on són tots els punts on acumules tensió? No ho sabem, però els van trobar tots i no en va deixar cap. I tot per 40 dòlars (tots dos!), què més es podia demanar? A Chinatown sempre es pot demanar més i la Núria es va apuntar, una mica acollonida, a una sessió d'acupuntura a la rebotiga de l'herborista que sempre li aconsegueix encolomar material. Després de 20 minuts d'agulles endollades a un motoret, que aparenentment feien circular millor la sang, va sortir renovada, masegada i escurada.

La guia diu que 150.000 xinesos viuen amuntegats en aquests 4 carrers de Manhattan: Chinatown. Continuarà...