Viva Las Vegas!

Ahir vam abandonar San Francisco definitivament i vam començar pròpiament el nostre viatge de noces. Aquesta ciutat ens ha deixat, en general, un molt bon regust de boca. Potser l'única excepció és el temps que hi fa; en aquesta banda de Califòrnia no hi brilla el sol amb gaire assiduïtat, i nosaltres l'hem trobat a faltar. Però totes les altres coses són molt positives. La ciutat és molt bonica, molt especial i tranquil•la, el menjar és extraordinari, la gent que hi hem trobat sempre ha estat del tot amable, el vi que hi hem begut ha estat sempre de primera, la feina que hi hem fet ens ha estat molt profitosa.
Amb l'excusa de l'Arnau hem pogut visitar una mica algunes parts de San Francisco que encara no havíem vist, ja que el nostre barri de Haight-Ashbury ha estat el nostre centre d'operacions. No cal dir que els carrers de baixada i pujada són molt originals, la vista del pont Golden Gate és impressionant, la part financera es fa estranya en una ciutat de cases adossades de dues plantes i Chinatown és més petit que a Nova York, però dóna la mateixa sensació de no trobar-te ben bé a una ciutat americana. Tot això sense parlar de les dues zones més importants dels vins californians: Napa i Sonoma. Són a una hora i mitja de San Francisco cap al nord. Bodegues tipus Falcon Crest per tot arreu amb vins boníssims: Sebastiani, Robert Mondavi (la inspiració real de Falcon Crest), etc.

Però finalment, el dimarts 31 de juliol a tres quarts de set del matí agafàvem el taxi que ens havia de dur a l'aeroport de San Francisco. En arribar a l'aeroport i facturar les maletes, ens avisen que pesen massa i que haurem de pagar uns 130 dòlars per aquest excés de pes (culpa del fred de San Francisco... i de les botigues amb descomptes impossibles...). Quan ja estàvem disposats a pagar i callar, la noia del taulell ens diu que hi ha una altra possibilitat: si fem un "upgrade" (tota una institució aquí) i pagem per viatjar en primera classe ens costarà només 100 dòlars i no haurem de pagar l'excés de pes. ¡Ni pintat! De manera que, com dos senyors, cap a Las Vegas en un avió de US Airways en primera classe. Arribem a Las Vegas i ja trobem màquines escurabutxaques a les terminals i a fora la primera sensació és una xafugor espantosa, però això queda a una banda quan comencem a veure, des del taxi, els hotel-casinos més espectaculars (i a la vegada vulgars) que hem vist mai. El nostre hotel (havíem volgut fer el fet anant a Las Vegas) és el New York-New York, que en ell mateix és una rèplica dels edificis més emblemàtics de Manhattan: l'Empire State, l'edifici Chrysler, el pont de Brooklyn, l'Estàtua de la Llibertat... No ens ho creiem. Quan entrem al lobby per registrar-nos, la visió dels centenars de màquines escura-butxaques que ocupen tota la planta baixa, enorme, ens deixa bocabadats. "Així que això són els casinos de Las Vegas", comentem, i ens endinsem en un dia molt estrany.

L'habitació és la 2472, a la 24a planta, en un edifici de més de 2000 habitacions. No és un excés de luxe, però és molt més que correcta. El que passa és que l'ambient de cartró-pedra de Las Vegas, on res és el que sembla, ho inunda tot i ens fa sentir una mica fora de lloc. La Núria comenta, més tard, que li sembla que aquí regna més aviat l'instint animal dels nordamericans, i hi estic d'acord. Sembla que aquesta societat necessita un lloc on fer tot allò que reprova a la resta del país: el joc, l'alcohol, la prostitució... el vici, vaja. Com a visitants ens ho mirem tot amb esperit sorneguer, però sabem que en el fons la sordidesa és màxima. Però bé, aquí hem vingut a passar-nos-ho bé, és a dir, a jugar, és a dir, a perdre uns diners amb tota consciència de fer-ho.

Si haguéssim de resumir la nostra activitat a Las Vegas, diríem que dels 100 dòlars que pensàvem jugar-nos aquí, ens n'hem jugat (perdut) 70 i que hem aguantat jugant de quarts de set de la tarda fins a quarts de dues de la matinada. El moment àlgid de la nit va ser quan jugant 1 dòlar en una màquina en vam arribar a guanyar 25. Miserablement ho vam perdre tot altre cop a una velocitat inaudita. I és que ho hem de reconèixer: no en sabem. Per la magnitud dels hotels i el luxe que envolta els casinos, però, sospitem que els que en saben de veritat són els amos, i nosaltres només els ajudem una miqueta cadascú. És rodó.

Un altre aspecte que salta a la vista a Las Vegas és el petardisme en homes i dones. Sap greu dir-ho, però potser en les dones és més acusat. L'home mitjà a Las Vegas es divideix en tres grups bàsics: els "albóndigas" (post-adolescents amb ulls com taronges que miren els centenars de cromos de prostitutes en pilotes que es reparteixen pel carrer, i que miren les altres dones com si ho fossin), els homes grassos que amb prou feina s'han aixecat del sofà i que hem descrit en general com a "deixats", i els xulos apretats, aprenents de cowboy que miren amenaçadors els qui gosin mirar les seves femelles. El segon i el tercer grup tenen en comú les dones que els acompanyen, les famoses petardes de Las Vegas: dones ja granadetes amb roba dues o tres talles menors del normal i que intenten ensenyar el màxim de pell amb el mínim gust possible. El comentari que vam fer amb la Núria va ser que semblava que aquestes dones fossin com una mena de trofeu. És una opinió. Hi ha un altre grup concret, el de les petardes menors de 30 anys, que anaven amb homes moooolt més grans que elles, i seien amb les petxugues per davant a les taules de blackjack, pòker o el que fos. La nostra crueltat fou pensar que potser vénen a Las Vegas a buscar algú amb qui estar i que les porti a gastar diners. Això sense comptar amb els grups d'àvies a les escurabutxaques... Potser sembla, pels nostres comentaris, que Las Vegas no ens ha agradat. La Núria comenta que hi vol tornar. Per acabar-ho d'arrodonir tot, quan ens disposem a abandonar Las Vegas truquem a l'Arnau, el nostre cosí, que havia passat uns dies amb nosaltres a San Francisco i que va marxar cap al sud de Califòrnia un parell de dies abans, i ens diu que ell el dia abans també era a Las Vegas. ¡Ostres! I resulta que va també cap al Canyon del Colorado... Quedem amb ell allà a Williams, doncs.

Una última cosa, intentarem fer una entrada en aquest blog, encara que sigui curteta, cada dia. Esperem que us agradi el nostre viatge de nuvis.