Colorado Canyon

Fer una entrada al blog cada dia ha resultat més difícil del que ens pensàvem... Pocs motels de carretera tenen internet. Ara mateix estem aprofitant el wireless del Super Motel 8 on estem per penjar tot el que hem escrit durant els darrers dies. A més, tampoc hi ha massa cobertura... hem fet uns 600 km sense agafar senyal. Però tornem a la història...

Arribem a Williams per la famosa carretera 66. És un poblet petit de 3.000 habitants a 1 hora de l'entrada sud del Canyon, ens trobem amb l'Arnau i resulta que ha trobat habitació al mateix motel que nosaltres. Un Motel 6 barat, petitó i correcte (però lleig lleig). Anem a sopar a un Old Smokey's, un restaurantet on per pocs diners ens donen més del que podem menjar. La carn en aquest país és extraordinària, i com més endins anem millor la trobem. L'Arnau prova una de les meravelles dels Estats Units el New York steak, un entrecot deliciós. La Núria i jo mengem filet de vedella (sirloin). Perquè us feu una idea de la relació qualitat/preu en el sector hosteler, els nostres plats costen uns 12 dòlars, i inclouen la carn, de primera qualitat, un acompanyament de la carn, que sol ser en forma de patata (fregida, en puré, escalivada...), i unes quantes mongetes tendres. Però això no és tot, amb el plat també hi va inclòs un entrant que pots triar, o bé una amanida, o bé una sopa del dia. I per beure no cal que paguis res perquè aquí sempre et porten aigua sense que la demanis, i no la cobren. Tot plegat, amb propina i tot no passa mai de 20 dòlars, menys de 18 euros. Què ens ha passat a Catalunya?

Al dia següent fa un dia esplèndid. Ben d'hora (a quarts de set) ens llevem i a les set ja anem a esmorzar. Sortim cap al parc nacional del Canyon del Colorado, per l'entrada sud. Allà havíem reservat una habitació al Yavapai Lodge. I com que l'Arnau ha decidit venir amb nosaltres, s'apunta a compartir-la (són dos llits dobles) i resulta que només cal pagar 9 dòlars més. Després de deixar les maletes a l'habitació, marxem a descobrir el Canyon. Mentre ens hi anàvem acostant pensava en totes les coses que es podrien dir d'un lloc com aquest, en les mil maneres possibles de descriure'l. Un cop el vaig veure (i tant la Núria com l'Arnau coincideixen amb mi), gairebé l'única sensació que hom té és la de la pròpia petitesa, la de la pròpia incapacitat de descriure una cosa així, la de la terrible pròpia limitació en l'ús del llenguatge. Com que no sóc Josep Pla ni ho intentaré, o tan sols m'atreviré a dir paraules com immensitat, vastesa, inabastable. Ni tan sols les imatges que us podem oferim (una ímfima part de les que la Núria va fer) poden donar una lleugera idea del que hem vist i viscut. Tot és bonic, tot es pot fotografiar, és simplement, esplèndid. La visita ha durat tot el dia, fins que hem vist una posta de sol meravellosa en aquest lloc únic del món (que nosaltres haguem vist). Només cal dir que si teniu l'oportunitat de venir fins aquí... no us el podeu perdre. Evidenment, després de tant caminar... hem endrapat uns bons bistecs, altre cop.